Firenze lluny... i un silenci que em permeta recordar...

Ahir dia de melàngia, llàgrimes i records que emborronen la mirada i em fan sentir més aferrada a açò que mai.

"Pensaments i impressions en temps real"

Després d’un recibiment un tant fred ara estem un poc més animats… parlem de coses que no tenen massa sentit, fem bromes i riem sense més… sembla com que no volem pensar que demà ja no estarm ací. És difícil arribar a entendre que encara que vulga demà de vesprada no podré animar-los a tots a vindre a prendre café… i tampoc podré anar sola. Parlen però jo tan sols senc un lleu rumor.. estic capficada amb aquestes lletres i embuida en els meus pensaments.

Hui em despedisc d’aquest café de Santa Croce que per a la resta de gent podrá ser banal però que per a mi és ple de sentit i sentiment.

Mirador, 20.00 al meu rellotge i unes llagrimetes que sa’caben de secar. Són uns cels.. unes bellíssimes persones amagades en cos de xiqueta rubia i alta morena d’ulls clars. Arribem al mirador i mentre estic jo parlant (com sempre de coses sense massa sentit) veig que trauen 2 canutets de paper del seu bolso i pille de seguida que són dos detalls per a nosaltres. De seguida canvia l’anvient i allò que semblava destensat i mijanament alegre es torna melàngia. Seiem junts i en veure l’etiqueteta sabem els dos qué es. Ens emocionem i en començar a destapar el regalet les llagrimetes ja no poden estar dins de mi i volen eixir…les deixe eixir… hui s’ho mereixen. Una làmina pintada a mà per l’artista de la tendeta propera a Pitti… la bese inconscientment i junts ens abracem… les trobarem a faltar! Moltíssim. És un moment dificilet i és complicat articular paraules perquè totes es queden buides. Però tots sabem el que sentim i el que pensem. “Lo mejor que me llevo de Florencia sois vosotros tres. Porque cuando ha habido gente que no ha estado vosotros habeis estado ahí.”

Bevem cervessa per canviar de situación i per amalgar una melanconia difícil de tapar amb pipes i cervessa. Ara ja ha passat un ratet i estem parlant com 4 amics.. perquè sé que no els conec però ací això hansegut.

Mire les llums de la ciutat, el rumor de fons, lo proper i lo llunyà. Setembre i Febrer. I tinc la impressió de que quan torne recordaré açò com un somni…

Sé que he de marxar però ara no vull… esta ciutat m’ha enamorat..esta vista, estos monuments, estos boscos, les llums, els monuments… i no vull que aquesta imatge no torne a repetir-se en la meua retina.

“Oye, aquí hay otro!” diu la xiqueta traent un paquetet de les preciades pipes que són el seu i ja el meu tresor personal. Ací deixe d’escriure…

Em quedaría ací ara…

21.38. Mc Donalds de via Cavour. En principi el nostre destí era altre ben diferent… havíem pensat anar a menjar-nos un trosset de pizza al “arquitecto pizzero” i eixa era l’excusa per despedir-nos d’ell. Ell va ser l’inici en el nostre busseig per l’oceà Erasmus i volíem que les seues pizzes foren tant inici com comiat. No ha pogut ser perquè estava tancat. Ara estic ací en la taula del mac i no m’importa el lloc. M’importa la companyia i fa un ratet s’ha reafirmat una vegada més qui val la pena (almenys des dels meus ulls). Maria menja unes creïlles mentre els altres demanen el sopar. Jo escric.

De camí al nostre destí hem passat per llocs emblemàtics de la ciutat on han segut milers les sensacions que he sentit. Ara l’enyorança i la melàngia són la tònica dominant. Recorde moments efímers i les llàgrimes tornen a aflorar. Les deixe caure sense vergonya malgrat que la gent del carrer em mire. Sí, estic plorant… ho mereix esta aventura.

A mesura que ens apropem a Signoria zona una cançó… em resulta familiar. Arribem per l’arc de més a la dreta i els acords s’accentuen. Quina cançó és? Pregunte. Across de Universe em respon ella. M’emocione i ahí comença la meua processó particular de llàgrimes i comiats en silenci. No podía ser altra cançó… sols eixa que dóna nom a una pel·lícula que tant desitjàrem veure junts i que fa poc, al fi, aconseguírem compartir.

En plaça s ens espera el David. M’ha semblat més gran que mai, més autèntic que mai, més bell que mai, més seré que mai. Fins i tot puc dir que crec que m’he marejat, m’he sentit absorta i en un món irreal. És cert que açò és el comiat? És aquest l’adéu…?? No ho puc creure!

Quan ens allumnyem comença a sonar Let it be…altra senyal.. deixa-ho ser, diexa-ho anar. I sé que és hora de tornar… M’acomiade en silenci però no vull fer-ho… em ressigne a saber que demà no hi seré ací.

Una trucada dels meus pares m’alegra. Saben massa com sóc i havien intuït que estaria trista, plorosa… m’animen però m’entenen. Saben que per a mi açò és dur. Els admire.. són els millors pares del món!

23.07…. Pitti………………… buscàvem la Terrassa que dóna a les estrelles…però estava tancada..un senyal o qualsevol altra cosa que diga que no devíem d’anar avui allí. Canviem eixe plan per un més humà, menys original però igualment plaenter. Perquè continuant amb la dinámica d’aquesta aventura hui concloc pensant que el que importa és la situación i no altra cosa. M’enduc tant de tot açò………

Cal caminar… això em recorda la cançó que escolte en les orelles…. Escoltem i callem en silencis pelsn de preguntes que no trobaran resposta… ho sé. Ha segut viure i prou. I tal vegada ahí és on roman la màgia. Siga així o no……… la realitat és aquesta i no altra. Mire Pitti, mire la gent, els cotxes, la llum, les cases…….. i sé que demà no tornaré. La seua posta de sol será per a mi un misteri. El sol cada vegada anirà amagant-se més tard i jo no ho veuré… les notes sonen més ràpid, violins de fons tocant notes greus, un piano que s’afanya per tocar totes les notes com si sabera que demà no les podrá tocar… ací no.

Açò que hui ja és allò perquè Firenze ja no és el meu marc....... en un hotel del Sud de França em baralle per aconseguir uns minuts de connexió que em permeten escriure allò que no sé ni com expressar...hui no sé que dir, no sé de qué parlar, no puc fer-ho... i és rar per a una persona com jo que sempre té una paraula a la boca... però quan l'enyorança d'allò del meu poble es fa enyorança d'açò de Firenze és duríssim expressar-se. En el meu cap s'amontonen milers de frases inconnexes que no busquen eixir... sols romandre amb mi per sempre... no cal dir res si ja està tot dit, no cal parlar quan el silenci és qui em permetrà pensar. Hui sols vull recordar allò viscut amb ella, amb ells, amb mi.

Rebeca**

PD: i no és que no em faja il·lusió la tornada. M'intriga pensar en les noves coses que m'esperen en ma casa i en tot allò que em queda per viure amb la meua gent. Però he esta cinc mesos en una bombolla que hui s'ha punxat... i ara, malgrat que sé que ací és on he d'estar i encara que sé que aquest és el meu lloc... no puc impedir mirar en rere i em deixe dur entre imatges passades però presents mentre sols busque un remei, un moment per tornar, uns dies per fer com que continue allí, formant part del que hui s'ha tancat en mi.

I això era una vesprada un llaç blau en una sabata...

Mai saps d'on pot eixir un pla nou o una persona que et sorprendrà gratament. Quan ja creus que ho has visitat tot, quan ja penses que no hi ha res més per descobrir, quan erres imaginant que cap persona pot arribar-te ja ací et sorprens visitant una església nova en ple centre camí del Duomo que t'enamora com poques grans Catedrals que has visitat ho han fet i et descobreixes somrient com feia temps que no feies a ritme de conversa profona amenitzada per unes notes al piano.

Aquest dia ha segut tant de comiats com de benvingudes. Comiat del dolç per excel·lència, el Cannolo Sicilià que és pur sucre, pur dolç i extrem plaer. Benvingudes a paraules properes o llunyanes i opinions semblants, a silencis als ulls de Firenze i a pensaments en veu alta que m'ajuden a aclarir sensacions sobre les persones que he conegut i a adonar-me'n de que és fàcil pensar quan tens algú que t'ajude a fer-ho. Que és més fàcil discernir si algú et veu des de fora. Que és fàcil concloure si algú t'ajuda a trobar els punts claus que des de dins no es veuen tan fàcilment.

Mire la meua sabatilla i veig al llaç blau. Aquell llaç que vaig assegurar que duria. Ell ha faltat a la promesa que va fer i no he trobat cap senya de color taronja en la seua sabata però ho ha sabut apanyar bé i amb uns tocs d'efecte sobre coses que m'agraden he oblidat que sols era jo qui semblava un pallasset que havia oblidat canviar-se una sabata.

Mire al llaç per baix de la taula, somric i em sorprenc alegrant-me de saber que mai és tard per conèixer a una persona que et regalarà una bona estona. Quan deixes a banda la intenció de trobar un amic per sempre i et centres en passar un bon ratet les coses són més fàcils, més sinceres i la tensió del futur deixa pas a un present que es presenta més enriquidor que mai.

I quan penses que ho tens tot vist et salta la notícia de la novetat. I va unida a monuments que no s'han vist, a esglésies amagades que es volen espiar, a cafés que es plora com s'esfumen i lluites per tal que no desapareguen. Demà visitaré Santa Croce perquè no vull perdre'm el seu claustre. I aniré a S. Maria Annunziata i m'acostaré a veure Santo Spirito. Perquè no puc deixar passar el temps sense més, perquè vull aprofitar cada segon. I quan pense que no hi hauran més cafés com el d'esta vesprada, i quan explique que ara ja tot és un "l'última vegada que..." aprenc que he de posar-li una cua que em faja creure en un demà a Firenze proper o llunyà però existent. Amb un "tornaré" tot adquireix de prompte un altre tiny d'esperança.

I aprenc també que la cohesió del grup és fàcil quan sempre es cedeix al que la resta vol i va complicant-se si un es manifesta i dóna el seu punt de vista, opina i parla, proposa i disposa. Qué trist i a l'hora qué còmode. Callar i deixar fer perquè així es sap que mai hi existirà cap conflicte o confrontament però... pensa.... no existirà mai cap punt de vista distint, cap "altra cara de la moneda". I, per tant, opte per opinar respectant a l'altre, per idear noves rutes, per aplicar una peça a l'altre plat de la balança que permeta decidir entre vàries opcions. I, és més, opte també per fer allò que vulga, per ser un poc egoista, per decidir el meu rumb, per regalar la meua bici a qui vulga que sincerament la passege, per anar a veure tango si és el que realment m'abelleix.

Per això brinde avui amb un got d'aigua de l'aixeta. Brinde pels moments efímers, pels cafés curts o llargs, pels desconeguts que donen confiança, pels simples coneguts sense més, pels pocs amics però bons, aquells que poden contar-se amb els dits d'una sola mà. I alce la copa també per les tendes de música sense piano, pels bars que em permeten tocar-lo, pels gelats de camí a un mirador que permet continuar conversant amb desconeguts hui un poc més coneguts, per converses a la llum de Firenze.

"Mai digues mai" perquè eres protagonista de la teua història i tens la capacitat de decidir, de guiar i d'explorar allò que vulgues ser, fer o sentir.

Avui, en resum i per absurd que parega, brinde per un llaç blau en una sabata.

Rebeca**

"un dos tres pollito inglés" i Piazza Reppublica mou a ritme de ball erasmus

Avui ha segut un dia per traure a la xiqueta que duia dins. Tots tenim un nen xicotet esperant en aflorar. És pacient, no demana massa vegades eixir però quan ho fa es mostra en tot el seu esplendor. Tal vegada no intente sortir molt sovint perquè la por al "sense sentit" ridícul i els valors d'imperant seriositat acatats per la ciutat fan que sols reserve contades ocasions per dir un fort i rotund "estic ací".

Aquest matí m'ha costat alçar-me del llit perquè finalment anit sí que vaig eixir una estona. Era dissabte però no un dissabte qualsevol. El calendari el feia especial per un doble motiu: succeïa el meu últim dissabte ací i es celebrava una de les meues festes preferides a Gata o el que és el mateix, el dol eixia a relluir perquè s'enterrava a la sardina.

Qui bé em coneix sap que adore eixos dies en els que s'obliden les diferències per gaudir tots junts d'una gent que és poble i d'un poble que és més gent que mai. És clar que a l'endemà la meitat de cares que et resultaven amigues no ho seran i que el cap et demanarà un descans i molta aigua però...què hi ha de dolent en oblidar per una nit les diferències i fer que el tacte i el somriure s'apodere de les persones?

És per eixa raó que anit em sentia un poc aïllada d'eixe sensació i vaig decidir eixir a prendre algo amb motiu d'alguna confidència que altra entre grups . Va estar bé i em vaig gitar amb l'esperança de que demà fóra encara millor. Demà és ara avui i puc dir que ha estat un dia ple d'il·lusió. Sí, eixa il·lusió infantil que quasi tothom creu perduda o dormida. Eixa a qui deuríem deixar eixir a passejar un poc més.

Piazza Reppubblica, el seu arc magestuós i el seu Carroussel que algú a qui estime va creure digne de La Vida es Bella ha segut hui marc d'assaig d'una bogeria erasmus que una ment de bones idees va proposar i que avui alguns del centenars que hi som ací hem fet realitat. La proposta era bastant arriscada però a l'hora infinitament divertida: un ball a l'aire lliure posant com a marc Firenze i com a protagonistes nosaltres, els que hem vingut ací per viure l'aventura particular que és esta.

El temps ha segut curt i sols hem pogut assajar unes poques vegades els passos que uns altres il·lusionats havien pensat amb les seues millors intencions. L'escenari real ha segut el Duomo ja que ens hem translladat justament davant de la porta de la Catedral quan era l'hora de la veritat. Càmeres des del Campanile, altres companys gravant en els escalons, turistes i curiosos mirant i llançant instantànies d'eixe moment, un institut que se'ns ha unit, crits d'ànim i motivació constant entre nosaltres, ritme, rialles, música i ball. M'he sentit més família erasmus que mai! Però una famíla gran, un grup que alberga a tots els que allí estàvem i als que pels seus motius comprensibles o recriminables no han estat. Companys que hem vingut carregats de ganes a viure la seua història particular en un lloc comú i que avui s'ajuntaven per deixar constància de que ací hem estat.

Érem poca gent ja que és molt fàcil fer un click en el sí però a l'hora de la veritat resulta més difícil alçar-se de matí un diumenge per anar a fer una cosa única, una idea boja d'aquestes que dóna el real sentit a l'erasmus 09-10. Pocs però bons... i tots amb una tònica dominant: la il·lusió.

Ella, però, semblava que hui tenia ganes de quedar-se. No volia marxar i hem permés que ens conduira fins a Boboli per continuar deixant-nos portar. Allí crits en l'aire, bromes i carreres, balls sota una plutja que no ens importa que ens mulle. Fotos a un paisatge que per a mi està arribant a la seua fi, escultures humanes, altres que intentem imitar, persones fetes marbre i marbre fet persones, passejos entre cipresos,... Firenze de fons. I una cosa que ens ha arribat de sobte, com un regal que deixava la plutja. Un regal en forma de joc de xiquets, un regal en forma d'"un dos tres pollito inglés".

Qui no ha jugat mai a aquest entreteniment de xiquets? Crec que ningú pot dir que no ho haja fet. Ja no recordava aquest joc, la infantesa queda arrere i l'havia quasi oblidat. Però allí estaven ells per recordar-nos'el i no han calgut regles ja que ens ha vingut a la ment ràpidament. Nens italians que conten "une due tre" en els jardins de Pitti mentre el meu passat recorda contar "un dos tres" en el pati de l'escola.

No ho hem pensat ni un moment o no ho ha pensat la nostra il·lusió però, de sobte, hem començat a caminar cap a aquells xiquets. Sense dir-los res ens hem sumat al joc i ells entre rialles i desconcert ens han acceptat. "Une due tre" ha començat a cantar ella, no recorde si la xiqueta o la il·lusió, o tal vegada les dos. El cert és que hem començat a caminar amb l'objectiu d'arribar al final del camí sense sense que ella ens veiera moure'ns. Un joc innocent per a una infantesa despreocupada, així ha de ser. Xiquets que volen semblar estàtues juguen mentre les estàtues reals de marbre i pedra, de carn i os les observen des de la distància i sembla que esbossen un somriure que deixa entreveure la satisfacció perquè una volta més observen jugar a xiquets.

El carroussel de Piazza Reppubblica avui girava amb més força que mai... als ulls dels vianants anava buit però realment anava carregat d'ella, de la de tots, de la d'aquells que hem apostat per convidar-la i permetre'ns ser xiquets avui: de la il·lusió.

Rebeca**

FELIZ NO CUMPLEAÑOS!!

Baixar les escales i trobar-te a la teua gent companya d'aventura erasmus somrient al so de "feliz no cumpleaños" no té preu. Sé, estic ben segura, que ni la mateixa "Alicia en el país de las Maravillas" estava tant contenta corrent entre cartes de color humanes com jo em vaig sentir anit. Globus i globus de colors poblaven el saló i el feien més vistós que mai. La construcció del segle XV que normalment mostra parets embrutades pel pas del temps, poca llum i que demana una reforma a crits anit semblava el decorat d'un alegre circ. I alegre estava jo. Alegre com una xiqueta que no esperava un comiat així. Alegre com el meu record de tot açò.

Sé que la impliació va ser desigual, sé que hi va haver qui es preocupà fins i tot en excés, que ho donà tot per tal que jo somriguera d'orella a orella...ho va aconseguir!I li ho agraisc infinitament. Però també sé que cadascú, en major o menor grau, aportà el seu granet d'arena per fer-me sentir a gust. Perquè vaig tenir el millor cartell que podia imaginar, perquè van pensar cada detall, perquè una bandera firmada per tots ells era el meu somni i ara és realitat, perquè truites de creïlla, invents deliciosos, ensalada de pasta, stracchino i empanadilletes poblaven la taula. Perquè m'esperava un pastís de tres xocolates coronat per perletes de colors amb sabor a xocolate i muntanyetes de nata entre les que asomava un ciri... la veleta del meu desig. Si pogueren entrar dins de mi i saber que vaig desitjar tal vegada es sorprendien... o pot ser no. El que és cert és que no puc confessar-ho perquè hi ha perill de que no s'acomplisca. Realment no es pot dir que siga massa supersticiosa però necessite que aquest desig siga realitat... perquè necessitaré reviure moments com aquests ací o on siga. Perquè quan m'entregaren els regalets vaig ser una xiqueta amb sabatetes noves. I en llegir la carta sincera que uns sentiran més i altres menys però és reflex del meu pas per ací les llàgrimes brollaren i venceren la resistència que la meua gola s'empenyava en imposar. Allí estaven ells... mirant-me amb cares somrient mentre jo intentava articular unes parauletes que ni tan sols arribaven a expressar una mil·lèsima part del que ha segut per a mi esta casa, esta gent, esta aventura.

Firenze m'enamorà com a ciutat molt abans de que hi arribara ací. M'enduc mil racons descoberts i altres que vull que queden per a posteriors visites. Senc una connexió amb ella que va més enllà dels monuments... i ella no va ser una elecció a l'atzar, ni molt menys, va ser la meua decissió, aquella que desitjava. Però també parlava en serio quan els vaig dir que Firenze té ara el sentit que té gràcies a ells... i que la ciutat és preciosa però sense ells es perdrà l'essència d'aquesta experiència. I sé que continuarà encantant-me, i sé que hi tornaré per viure noves coses que ara no se m'han mostrat, però ells no estaran. I la Florència que he viscut amb ells formarà part d'un record que m'acompanyarà sempre.

El sopar fou amé i divertit i em vaig prometre que els maldecaps dels últims dies no participarien anit. I ho vam aconseguir. I n'estic ben orgullosa. Perquè ballar, botar, xillar, cantar tots junts en la meua darrera visita a eixe "lloc de divendres" és la millor reconciliació amb el que érem abans. Allí, sense preocupacions i sense maldecaps sols pensàvem en estar tots junts gaudint del que va ser l'últim divendres d'un grup que divendres que ve perdrà 2 components. Altres en vindran, és cert, altres que ballaran eixa cançó en les nits de divendres i així ha de ser. L'aventura va avant i el show deu continuar... milers de vivències noves vindran per a ells... i altres mil en vindran per a mi. Perquè allà on sigues tens coses per descobrir, allà on vages misteris que resoldre, allà on estigues raons per superar-te, allà on camines motius per caminar.

Sé que Santa Croce va somriure anit de matinada mentre veia a 9 companys d'aventura assaborir un croissant de xocolate mentre rien i parlaven obertament. I també sé que recordà aquells dies de principis de setembre on estàvem en els seus escalons dibuixant una aventura que en uns dies tocarà les seues últimes notes, arribarà a esfumar-se, posarà el punt i final. I no m'imposaré per intentar que siga un punt i seguit... perquè no tindria sentit. No en tindria ja que, malgrat que espere continuar les vivències amb ells, el marc no serà Firenze i, per tant, ni Santa Croce ens mirarà en silenci a la llum de la lluna, ni els carrers de la ciutat ens veuran caminar. Per això ha de ser un punt i final... i sense plors i amb un somriure hem d'acceptar que açò s'acaba.

Però ric i imagine aquesta aventura com un fet puntual i xicotet en una vida que té 365 dies... dels quals 364 van a ser com anit, "feliz no cumpleaños" i sincerament, va ser una nit genial així que... benvinguts siguen els temps futurs!!

Rebeca**

Signoria entre lletres

Feia ja dies que em rondava pel cap. Tenia ja en ment eixe desig però no trobava el moment ni el dia adequat per fer-ho. Havia de ser un matí més que una vesprada. De clima tranquil i mitjanament assolejat. Millor sense pluja i amb pocs turistes al meu voltant. Havia de despertar i dir-me a mi mateixa que eixe era el dia.

Explicant-ho així és possible que semble un fet històric o un punt d'inflexió en la meua vida quotidiana ací a Firenze... res més lluny de la realitat... o no? El cert és que anit en gitar-me vaig saber que a l'endemà m'hauria d'alçar un poc més matí que de costum. No és que jo últimament estiga veient amanèixer el sol, ni molt menys, però sí que necessitava un poc més de temps. Vaig decidir ficar el despertador vora les 10 i, encara que m'havia gitat tard i em costà despertar-me, al final em vaig alçar del llit i, després d'haver desdejunat, vaig posar rumb al meu destí.

Vaig haver de fer unes gestions abans que no foren massa fructíferes però això m'importava poc perquè sabia que havia eixit bon dia per fer el que volia fer. Vaig aparcar la bici en un d'eixos pàrquings per a tal motiu que estan a rebossar i caminant em vaig dirigir allí. Piazza Signoria estava bastant plena, no vaig tenir sort amb el meu desig de que hi haguera pocs turistes però és comprensible ja que sembla ser que les temperatures pugen un poquet i torna l'afluència de màquines fotogràfiques i ulls curiosos a les que cal sumar les excursions d'adolescents d'institut que venen més bé a fer festa que a veure escultures.

No m'importava massa que hi haguera tanta gent perquè en arribar de ple a la plaça vaig veure amb alegria que el meu lloc estava buit. Semblava com si me'l hagueren reservat aquell matí a mi. Loggia della Signoria... eixa mena de replaça en alt que resta semi-coberta per la terrassa de la galeria dels Uffizi. Els seus pilars alts encaramats per arcs de mig punt que li donen l'aire noble i senyorial que necessitava la classe alta de l'època. Lloc de cerimònies de la Signoria Fiorentina del Renaixement, avui té una altra funció i es presenta front a tots disposada a albergar a gent curiosa que llegeix en les seues guies les explicacions, persones que càmera en mà busquen la millor fotografia sense entendre que no podran arribar mai a retratar el que l'ull humà veu, vianants cansats de tant d'art que busquen en els seus escalons un lloc per descansar i reposar forces. I jo, una persona més, una estudiant anònima que desitja passar un ratet de lectura en ella.

Puge els escalons tranquil·lament i em dirigisc a la part extrema esquerra. Aquell és el meu racó preferit. Ja vaig gaudir d'ell amb bona companyia mentre sonava una guitarra que regalava compasos de música espanyola... després vaig creure que no hi tornaria a seure més allí, en eixe xicotet raconet. Però ahir, en arribar allí i plantar-me front a ella, els ulls em guiaren cap aquella part que s'amaga una mica del centre i del bullici dels escalons centrals.

Em vaig seure i, com si ho haguera estat fent tots els matins des de que vaig arribar, vaig posar en l'ipod una llista de música i llibre en mà vaig començar a llegir. La casa Veneciana, aquella novel·la que una excel·lent amiga em regalà el setembre perquè li recordava a la meua aventura, va ser el llibre. Vaig rememorar les pàgines llegides feia ja més d'una setmana i em vaig reenganxar ràpidament. En algun moment parava per contemplar la gent passar, sense més, mirant o amb el cap baix. El David tenia la mirada justament clavada en eixe lloc on jo estava, o en mi? El cert és que em sentia observada però no amenaçada per eixos ulls que pot ser donen respecte. Tot al contrari, m'inspiraven confiança i semblaven comprendre'm.

Quanta raó té... ho trobaré a faltar. I en especial una escultura.... una entre totes elles... La plaça és enorme i té una forma bastant rara perquè no és ni circular ni rectangular ni quadrada. Dóna molt de joc ja que realment no hi és fàcil esbrinar-ne la forma exacta. Adoquinada de bat a bat ens regala diversos detalls agradables als sentits. Una font, la de Neptú, és un dels principals reclams d'aquesta piazza mítica. Antigament utilitzada per a llavar hui és foto obligada. A l'esquerra d'aquesta, una escultura eqüestre en bronze que ens recorda la supremacia de Vittorio Emmanuelle i la importància que aquest personatge té per als italians. A la banda dreta de la font l'impressionant Palazzo Vecchio (antic i nou ajuntament) i la seua característica torre immensa que brama al cel un "estic ací" quan fem una vista panoràmica de la ciutat des del mirador. A banda i banda de la porta del palazzo dos escultures llegendàries, una d'elles referència mundial de l'escultura renaixentista: El David (sobren els comentaris); l'altra Hércules i Caco, representants de la victòria mitjançant la força i l'astúcia.

I a la banda dreta de la plaça el màgic piazzale que abans he descrit. Quan s'ha fet hora d'anar-me'n i he arreplegat les coses he eixit bastant ràpid però de sobte m'he parat al pensar que aquest moment necessitava un poc més de calma. He anat directe a veure-la a ella. No em pregunteu perquè ja que no ho sé però des del primer moment m'encandilà especialment. Serà el manierisme, els escorços de les figures que denoten un moviment real assombrós, els crits en silenci que em sembla escoltar quan m'aprope,... però el que és cert és que quan arribe allí la primera que observe és aquesta.

El rapte de les Sabines passa a ser la meua escultura preferida de Firenze. I això que la que contemple cada vegada que passe per Signoria és una còpia... però el realisme és bestial... imagina't en l'original que es troba a refugi del pas del temps, de l'erosió i dels turistes.

Després de veure-la una estoneta passe la vista per la resta. Faig una ullada general per comprovar si realment no hi ha cap altra que em cride més l'atenció. Efectivament no hi ha cap...

Eixe matí em vaig sentir compresa... el David, amb la seua mirada penetrant i severa però més tendra que mai semblava entendre que necessitava eixe moment per a mi. I, és més, semblava endevinar que enyoraria aquell lloc, aquella plaça que ben bé podries imaginar plena dels cavallers i nobles, pobres i mendicants del Renaixement.

Rebeca**

Siena o La bellesa d'un claustre quan plou

"Después de la tormenta llega la calma" o això solen dir. Jo no sé si és així o si per contra després de la tronada, quan sembla que ha passat, hi naixen nous núvols que duran trons i llamps. De moment sé que ara el sol brilla ací, ben alt i puc contar que he passat un dia de rialles que m'ha omplit de nou la confiança. A més m'ha reafirmat en allò de que no tots s'han de clavar en el mateix sac... que que hi existisca un granet d'arròs corcat no significa que hages de tirar la resta... sinó que cal passar-los pel garbell. Això duc fent i la verita és que dóna resultat. Un resultat molt millor del que en inici haguera imaginat. Perquè seleccionar i veure a les persones com a éssers individuals i no com a grup m'ha permés vislumbrar personetes que semblaven amagades darrere d'una senya comuna. Em sap greu que haja segut ara que estic a les portes d'anar-me'n. Però, seguint amb les dites populars, més val tard que mai i jo crec que he arribat a hora.

Anit va ser una nit de confessions que per una banda estigueren pujadetes de fums però poguérem capejar el temporal i amb mà esquerra i diàleg arribàrem a concloure que parlant s'entén la gent i la normalitat tornà i sembla ser que ha tornat per quedar-se. Això m'alegra, malgrat que aquests dies de difícil comunicació m'han fet pensar i les conclusions han segut més que bones. Quanta sort he tingut!!!

M'encanten els claustres... sí, i no és perquè tinga jo una fe que m'impulsa a passejar per ells mentre faig les meues oracions. Per contra, per a mi són símbol de calma i quietut. Recorde els viatges que amb la família hem fet al Pirineu. Ens encanta eixa zona i malgrat que sempre es barallen altres indrets sempre acabem preferint anar allí. Eixa zona és rica en esglèsies romàniques i gòtiques que moltes vegades ens regalen un claustre adjunt digne de ser admirat.

Avui, quan ja havíem visitat allò més conegut de Siena i no per això menys impressionant (he de dir que Siena m'encanidlà ja en desembre quan la vaig disfrutar amb els pares i Lídia... i hui ho ha tornat a fer) hem anat a passejar per indrets més amagats que en certa manera fugen de l'ull d'aquell que va buscant sols el que es troba a simple vista. Hem gaudit de la bellesa en xicotetes dosis en esglésies menudes i no per això menys plenes d'encant.

L'última parada del nostre "tour" ha segut San Domenico. I allí estava ell, el seu claustre... un claustre xicotet i auster amb un verd humit al centre que amb l'aigua de la plutja adquiria un caràcter especial. Allí estàvem tots però jo he decidit aïllar-me un poc de la resta per gaudir del meu èxtasi particular en solitari. En seure sobre la pedra freda i reclinar el cap en un dels seus pilars m'han vingut a la ment records de les meues vacances d'estiu en el Pirineu i els seus claustres... i he somrigut. La calma m'ha invaït i m'he permès uns minuts per mantenir-me absorta mirant les gotes de plutja caure a través dels arcs. Ahí he trobat l'encant... en les petites coses. En menjar-me un trosset de pizza amb els meus companys en la plaça de la ciutat, en visitar la catedral mentre ens quedem sorpresos perquè em vist a un vell ballarí conegut de Venezia, en riure quan sona l'alarma de Santa Chiara, en fer-nos fotos i fotos. Les xicotetes coses, els petits detalls que fan la vida gran.

Perquè el Duomo de Siena recarregadíssim amb el seu marbre rosat i verd és preciós, perquè la plaça on es celebra la cursa de cavalls de "Il Palio" és única i molt famosa, perquè els barris de la ciutat són extremadament coneguts en la Toscana, perquè l'encant que desprenen els seus carrers es veu en cada cantó...

Però Siena m'havia reservat avui un lloc expressament a mi, un secret que sols sabem els dos. I la pluja ha segut testig de l'encontre entre el claustre i jo.

Rebeca**

Firenze a vista d'ocell... el Michelangiolo

El mirador és la visió global de la ciutat que he xafat 5 mesos. És una vista panoràmica que permet fer-se una idea de tot allò que després es descobrirà pas a pas, dia rere dia, caminant entre els seus secrets i passejant per carrers.

Recorde perfectament la primera vegada que vaig pujar allà dalt. Era setembre, feia pocs dies que havia arribat a Firenze i per a mi, tot el que ara ja és conegut i part de la meua estada, era en aquell temps de finals d'estiu completament desconegut i nou. Ja feia dies que planejàvem visitar-lo però entre unes coses i altres sempre se'ns feia tard, el sol s'amagava i es feia fosc. Ens havien comentat que el més bonic era veure com es ponia el sol des d'allí dalt. A mi, sincerament, no em feia especial il·lusió anar-hi ja que em sentia atreta pels monuments que amagava Florència més que per un mirador amb vistes a la ciutat.

Ara somric al recordar allò i la meua ignorància. Ignorància d'una persona que acabava d'arribar i no imaginava ni una mil·lèsima part de tots els secrets que albergaria Firenze. M'havia deixat embaucar per allò més famós, per l'ull del turista desitjós de fer dues fotos al que es deixa veure en guies de viatges... i desconeixia la importància i la bellesa del paisatge.

Aquella vesprada anàrem a prendre un gelat fresquet de la Carraia. La calor encara apretava i abellia refrescar els llavis al sabor de la nocciola mentre passejàvem cap al mirador. Eixe sí que era el dia, el sol encara estava alt i ens donaria temps a pujar i veure'l amagar-se. La pujada em va semblar cansadíssima i, encara que el gelat ens permetia evaïr-nos del cansanci les meues cames preguntaven quants escalons quedaven. Innocent era creient que el gelat era el millor remei per evadir-se... minuts després descobriria que l'evasió venia en contemplar Firenze a vista d'ocell.

Va ser posar un peu en l'explanada i, de sobte, m'aparegué ella completa front a mi. Contemplar la ciutat als meus peus provocà que em recorrera un remolí de sensacions que encara hui no puc explicar però m'aventure a dir que era pur plaer i agraïment, Agraïment a no sé bé qui.. però a allò que em va permetre estar allí en aquell precís instant.

La vista és impressionant. Des de que vaig arribar allí vaig saber que seria visita obligada per a totes aquelles persones que vingueren a Florència a veure'm. I així ha segut, tots aquells que han deixat els seus quefers per visitar-me han pogut disfrutar d'ell. Ha segut com el meu regal personal, el regal que a mi se'm va fer els últims dies del mes de setembre i que ara jo oferia a la meua gent. Un regal per a la vista, un plaer per als sentits. L'aire geladet colpeja la cara mentre jo, aliena a tot, desconnectada del món que m'envolta, calle mentre observe La ciutat. Pense en la fortuna i concloc que la fortuna ha de ser açò, ha de ser poder estar allí, en aquella escala, amb Firenze als meus peus.

Una de les meues visites va encertar a dir que aquella vista permet distingir fàcilment i sense cap esforç els quatre pilars monumentals de la ciutat. Només obrir els ulls s'observa santa Croce més a la dreta. El seu lateral lliure del marbre de la façana ens mostra la imatge més senzilla d'aquesta trencada pel seu campanar,que encerta a tocar les seues campanes cada hora despertant a aquells que viuen ben a prop i alegrant als que sentim els seus tocs des de la distància.

Si desplacem lleugerament la mirada cap a l'esquerra la trobem a ella, elegant, magestuosa i imperant. La cúpula del Duomo domina l'estètica de la ciutat i sembla una mare que abraça tot allò que té al seu voltant. És a l'hora punt de referència indiscutible i senya d'identitat. Supose que Brunelleschi no arribà a imaginar quant de característica acabaria sent la seua obra. Flanquejada pel Campanile de Giotto deixa entreveure entre les seues cupuletes en cascada el sostre del Baptisteri i la cúpula de San Lorenzo.

Continuem el nostre recorregut panoràmic i ens detenem en sec front a una torre que als ulls d'algú podria semblar musulmana però que realment és renaixentista. El Palazzo Vecchio és qui poseeix tan gran estandard i el vell Ajuntament engloba entre les seues parets gran història i un balcó que ens dirigeix a una plaça que m'enamora.

El final del nostre recorregut ve de la mà d'un dels emblemes de la ciutat i, a l'hora, lloc repetit per mi infinitat de vegades abans d'arribar ací. Ponte Vecchio, aquest mític pont que albergava carnisseries i que hui està dirigit a destins més fins. Quan comença a caure el sol van encentent-se a poc a poc les llumetes de les joieries que hui donen presència i "certa classe" a aquest supervivent.

Acabem la nostra vista mirant a les muntanyes de l'esquerra. Aquelles que estan a l'altra part de la muralla i que conformen el famós i màgic paisatge de la Toscana.

A més d'aquests quatre pilars, s'asomen al cel grans obres. La Sinagoga desplega orgullosa la seua cúpula color verd clar, campanars d'esglésies despunten arreu del paisatge urbà, cases en harmonia i edificis completament conservats i sense contrastos, siluetes de muntanyes al fons, el riu imperant i el seu soroll encantador.

Aquesta és la ciutat, la meua ciutat, la que tant he passejat, la que tant he somiat, la que tant he desitjat i aquella a qui d'ací poc hauré de dir adéu. Sé que és el moment i allargar-ho no tindria sentit però no puc evitar el nuc en la gola al pensar que em queden hores d'aquesta vista.

Avui he tornat a pujar al mirador... ja no puc ja contar les vegades que ho he fet. Després d'aquell gelat de setembre que atenuà la pujada se'n han succeït moltíssimes i cada vegada m'ha semblat menys costós arribar i més còmode accedir.

Avui l'he visitat de nou...I una vesprada més m'ha tornat a enamorar amb la seua màgia. Sí, un dia més ha aconseguit esborrar de mi qualsevol dubte o tristesa per mostrar-me que és ací on he d'estar. Perquè sóc feliç seient en els escalons, deixant la ment en blanc i mirant. Sols mirar sense pretendre res, deixant que la ciutat et mostre a poc a poc qui és. Permetent que el sol del vespre deixe pas a una nit que il·lumina llums i fanals que transformen la vista i ens regalen altra apariència igualment meravellosa del que és Firenze.

Rebe**

No m'equivocava quan repetia: "Si algun dia dubtes de perquè estàs ací...... puja al mirador, observa atentament i trobaràs la resposta."

Nevada fugaç a Firenze

Sembla com de conte mirar per la finestra i poder observar amb sorpresa que està nevant. De sobte tots som xiquets i correm amb pijama i abric al carrer per poder tocar la neu, palpar la seua geloreta i el tacte suau. Perquè la neu per a mi és màgica. Vivim en una terra on normalment no tenim la sort de veure com el cel es gela i comença a desprendre trossets d'un líquid que s'ha congelat i cau entre transparent i blanquinós per embrutar i a l'hora engalanar carrers i portals.

En Gata no sol nevar i encara avui es recorda la nevada de fa 25 o 30 anys com una cosa sorprenent. Fotos mostren constància de que hi va haver gent jove avui adulta que va gaudir d'eixa sensació de sentir com els peus s'amaguen en eixa meravella blanca mentre s'intenta caminar. La neu gela però a la vegada encega i enlluerna, és sinònim de fred però a l'hora d'activitat i d'alegria.

Sí, és màgica la neu. Ahir vaig disfrutar d'un dia de rebaixes. Les tendes van ser l'excusa per organitzar un matí de xiques i anar totes juntes a buscar camisetes i modelets que ens permeteren passar un ratet agradable juntes. Una pizza fou el ratet de descans i per la vesprada continuarem buscant entre montons de roba mal arreglada alguna cosa barata i bonica que endur-nos a casa. A mitja tarda es posà a ploure i decidírem que ja hi havia prou coses comprades, que calia anar a descansar per poder lluir per la nit allò que havíem adquirit. De camí a casa, a uns pocs metres del nostre portal, veguérem com ens els guants collava un poc la pluja, com semblava aigua-neu.

Entràrem a casa i ens canviàrem la roba mullada. Estàvem en l'habitació a punt de veure una sèrie quan una telefonada ens animà a obrir la finestra i quina va ser la sorpresa quan descobrírem que amb les mans podíem tocar la neu. Esperàrem que cuallara però al final no ho va fer. El sòl estava massa mullat i al final sols va ser un moment efímer però que ens permeté poder dir que havia nevat.

Per la nit la bogeria fou desmesurada, les ganes de festa s'havien acumulat en el període d'examens i ara, tots lliures i sense marors, ens abocàrem de cap a ella sense pensar en mesures. Avui els nostres caps ens han recordat que, com sempre s'ha dit, "els extrems mai són bons". Esta nit caldrà fer-li cas.

Rebe**

Per acabar... no volia acomiadar-me avui sense parlar d'una zona de Firenze recentment descoberta. Els jardins de Bóboli s'havien anat relegant a un segon pla i en varies ocasions on volia gaudir d'ells m'ho impedí la plutja. Aquesta vegada el sol m'ha permés visitar-los de nou després de 6 anys. La companyia no va poder ser millor i en la immensitat d'aquells jardins que semblen més un bosc particular i privat ple d'arbres altíssims i grans fonts amb xorrets d'aigua es succeïren converses. El vent, la calma i el sorollet de l'aigua foren partíceps de paraules i silencis plens de sentit que donaven la raó a qui havia confiat en que faria bon dia, en qui sabia que en la diferència estava la màgia d'eixa relació més màgica que lògica.

Les vistes són impresionants, el paisatge està a cavall entre meravellosament encantat i misteriós. Sembla d'un conte on de dia els jardins alberguen a xiquets jugant i per la nit es transforma en un bosc que podria incloure fins i tot una imatge un tant tètrica.

És genial eixe lloc... perfecte per decidir que vas a perdre't una estoneta per seguir continuant després amb la teua vida de bombolla i amb el barull que esta du lligada.

És un paradís particular en mans d'aquella noblesa renaixentista que gaudia d'uns terrenys que tal vegada foren pur caprix, d'uns jardins que pot ser no foren mai xafats en la seua totalitat per senyoretes amb tratges pomposos i tocats al cap, d'una mostra de poder i supremacia que avui, a un mòdic preu, pot ser visitada per tot aquell que desitge un poc de tranquil·litat i la sensació de que la pau es respira.

PD: Moltíssimes felicitats! Perquè una persona com tu es mereix la major felicitat i ser completament feliç. Gràcies per la felicitat que m'aportes, per la pau i la calma, per la tranquil·litat i la seguretat, per saber que sóc jo però també puc formar part d'un comú construït amb tu. Algú ens metaforitzà com el coret d'una carxofa... quanta raó tenia, quant de camí recorregut! =)

La Carraia i el sabor d'un gelat italià

Hi ha que veure com poden canviar les coses de color de la nit al matí... o més bé del matí a la nit. Perquè avui ha eixit un dia bastant trist i nuvolat però al llarg del dia ha aclarit i he pogut anar-me'n a dormir amb la sensació de que tot estava solucionat. El motiu de la tristesa no importa... i més quan veus que ha eixit una solució però em quede en el gran poder que té la paraula... i en la importància de no pensar que tot va mal d'avantmà sinó d'esperar i analitzar les coses amb un poc més de calma. Perquè parlant s'entén la gent... això ho diuen els majors... i ells quasi sempre solen tenir raó.

A la meua alegria ha contribuït un geladet italià cremosíssim. Bé, si hem de ser sincers han contribuït dos geladets italians consecutius. Perquè sempre diuen que el dolç és bo per combatre els dies més difícils i aleshores, aprofitant que la Carraia torna a estar oberta i a ple funcionament malgrat que siga febrer i faja vora els 0 graus, hem anat a fer-nos un geladet.

En entrar allí l'elecció ha segut difícil perquè després de dos mesets sense els seus deliciosos gelats era normal que m'abelliren tots. Fins i tot els de fruites que no són sant de la meua devoció avui tenien una pinta rarament apetitosa. Al final m'he decidit per un "cono piccolo di iogurt e biscotti" i he eixit de la tendeta contenta com una xiqueta menuda i xuplant el meu geladet (gelatot) hem anat camí de Santa Croce. Feia un fred quasi polar però m'abellia prender eixe gelat sentada en els escalons de l'esglesia i observant la plaça buida que s'obri pas davant d'ella.

La gent que em coneixeu sabeu quanta predilecció tinc per aquest lloc... una plaça buida és dificilíssima de trobar en Firenze ja que totes estan preciosament decorades amb escultures renaixentistes que ens recorden èpoques d'esplendor passades. Són genials... però crec que la vista agraeix veure una plaça nua, sense cap ornament, feta per a caminar sense més, per fer pas mentre es pensa.

Allí m'he assegut i, notant la fredor dels escalons que donen peu a Santa Croce, he pogut pensar, mirar la gent passar, degustar el meu gelat i adonar-me'n que res és tan negre com sembla i que tot té una explicació que almenys faja, si no de vareta màgica, d'atenuador del problema.

Una vegada que ens hem acabat els dos el geladet ens hem mirat i de sobte hem sabut que en necessitaven un altre. Pot semblar una barbaritat menjar-se dos conos seguits però penseu-ho bé. Em queden uns 15 dies escassos d'estar per Firenze cosa que significa que em queden els mateixos dies per gaudir d'uns gelats que no es troben en cap altre lloc. Així que no puc deixar perdre un segon i he de deixar que el meu paladar disfrute ^^

Als gelats els ha seguit un café que semblava tenir mala pinta... però un sopar en bona companyia carregadet de converses i confidències ha aclarit un poc les coses. El punt final de sol l'ha posat una nit en companyia d'aquells que m'acompanyen en l'aventura. Les rialles i les històries han fet disipar-se qualsevol dubte o núvol i malgrat ser completament de nit hi havia sol. Un sol que a principis del dia pensava que no veuria avui.

Perquè un gelat pot ser la solució perfecta per fer dolç un dia en el que el "cotóenpèl de sucre" sembla haver-se acabat i perquè val la pena parlar i deixar que la rialla aflore.

Rebe**

La màgia de les segones parts... =)

Sempre s'ha dit que les segones parts mai foren bones. Discrepe. Sí, discrepe totalment i la prova d'això ha segut aquesta última setmana. Quan les ganes vencen la distància i quan l'amistat guanya, la segona part que podria ser monòtona i repetitiva passa a ser un vertader joc de novetats i boques obertes que repeteixen una i altra volta un "ohh" de sorpresa.

És fàcil ser feliç en un lloc com aquest. Una ciutat encantadora fa l'efecte de marc ambiental perfecte sobre el que dibuixar dies i dies de plans que, malgrat que de vegades es repeteixen, sempre regalen algo de nou. Firenze per sí sola ja em fa ser feliç. Una ciutat tan mítica com aquesta, que alberga tant d'art, que ens permet recòrrer carrers plens d'història que ens translladen a èpoques d'esplendor passades, que sempre té un racó nou; sempre està preparada per donar-me una sorpresa.

Però és clar que, malgrat que sempre és bonica, de vegades, en dies senyalats, desprén un calor especial. Més bé no el desprén ella, sinó la companyia de qui fa que la pròpia ciutat es torne més càlida i palpable que mai. Aquests dies ho has tornat a aconseguir. Perquè malgrat que no haja passat massa temps, malgrat que el contacte no es perda, la teua visita sempre és benvinguda i la teua proximitat font de calidesa.

Perquè en dies com aquest te'n adones de que, malgrat que els companys que ací he conegut són part essencial de l'aventura i conformen el cercle que m'ha escoltat i amb qui he compartit cada dia, les persones de la meua vida real, aquelles que duen anys i anys al meu costat, són les que saben totalment qui és Rebe. Amb tu ocorre això completament. La transparència és tal que no fa falta afegir cap aclaració, cap nota a peu de pàgina (d'eixes que tant t'agrada col·locar en els teus pulcres apunts), cap "però" que continue la frase, cap explicació adicional. Perquè quan parle entens qué vull dir, quan m'explique em comprens sense més, quan et conte et connectes amb mi.

Vaig dir mil vegades que el que més trobaria a faltar en l'erasmus seria el tacte... i és completament cert. Però a més he descobert que en certes ocasions també trobe a faltar la connexió mental que donen anys de coneixença i de companyia.

Perquè per molt que ho intenten, els meus companys de bombolla mai podran compartir el meu passat anterior al 23 de setembre i, per tant, no podran saber qué he viscut, qué he segut, com he crescut, i altres enigmes que per a la gent que m'estima són coses conegudes.

Per això hui somric, i ho faig perquè tinc motius i motius. Aquesta segona part ha segut francament genial. Ha segut l'episodi més humà que la primera part tal vegada va estar emmascarat per la grandesa d'una ciutat plena de monuments renaixentistes que ens obligaven a fer fotos, a visitar museus, a pujar i a entrar, a recórrer places per descobrir l'encant artístic de la ciutat. Ara, en canvi, hem descobert junts l'encant humà, l'encant de prendre café i de descobrir racons amagats de l'ull del turista. L'encant de converses més llargues i sucoses, l'encant de ratets buits però pleníssims, l'encant d'un teatre que ens va fer veure gestos on tan sols hi havia màscares caricaturitzades, l'encant de pobles amagats i quasi bé inaccessibles, l'encant de la crema de mans, l'encant de les honomatopeies de pel·lícules, l'encant de cappuccinos cars que ens fan somriure, l'encant del sabor del mascarpone, l'encant de més dolços típics, l'encant de ser una "faca" i voler ser-ho perquè ens estimarem igual, l'encant de ser una sola persona de dos parts siga on siga. Perquè no importa el lloc quan s'estima de veritat, quan l'amistat és vertadera.

Altres viatges vindran, altres aventures, altres dies de pluja o de sol lluny del nostre poble, altres moments de descobrir nous monuments i noves cafeteries... però sé que siga el que siga, serà genial si som nosaltres.

Rebe**

Itàlia: Sud i Nord. I de nou fem promeses.

Sí... se que vaig prometre que actualitzaria tots els dies.... bo, més bé va ser una promesa que em vaig fer a mi mateixa i sincerament, pensava que podria complir-la però és clar que no! LA VIDA ERASMUS ÉS UN NO PARAR!! i això no ho descobrisc ara... fa mesos que me'n he adonat. No sé a qui volia enganyar fent-me creure que podria actualitzar tots els dies... però a l'hora em pregunte: com és possible que no tinga ni cinc minutets per deixar unes parauletes ací??

Així que res... com que sóc perseverant i no em rendisc a la primera de canvi, esta nit em torne a proposar que actualitzaré tots els dies!! Cal confiar en una mateixa i jo espere poder complir-ho.

Al llarg d'aquests dies d'ausència s'han succeït moltíssimes coses!! El meu abandó temporal del blog començà quan ens anàrem a passar tres dies a Napoli. Dies de caos, de descontrol, d'estafes, de descobriments, de diferències, de ruïnes, de termes i putis de l'antiga Pompeia, de grup, de rialles.

Napoli és una ciutat caòtica. Ja m'havien posat en avís i era molta la gent que m'havia comentat la diferència que hi ha entre Nord i Sud d'Itàlia. A més tinc la sort de conèixer a italians natius de Napoli i altres de llocs veïns tots ells situats a la part baixa de la península i em pogueren explicar com de diferent és la vida en un poblet veí a Milà respecte d'un altre perifèric de Napoli.

La setmana passada ho vaig poder comprovar de primera mà. I sí, deu ser cert que l'ecant del Sud roman en les persones, en la seua amabilitat i extroversió, en les seues ganes de riure i la vida que deixa anar la ciutat. Perquè els monuments escassegen però en canvi trobem escenes curioses impossibles d'observar en el Nord. O és que en Firenze podem veure roba i roba penjada als balcons i estenedors per les voreres? Rotundament no. Això es queda en les ciutats del Sud i també es queda l'ambient nocturn, els bars oberts, la gent passejant pel carrer malgrat que siga Gener... mentre el Nord dorm de nit el Sud ix a viure.

Itàlia... tant igual i tant diferent a l'hora. Quant et trobaré a faltar... quantes coses vull vore i sé que no podré, quantes coses he vist i guardaré en la meua ment.

Rebe**