dijous, 18 de febrer del 2010

Signoria entre lletres






Feia ja dies que em rondava pel cap. Tenia ja en ment eixe desig però no trobava el moment ni el dia adequat per fer-ho. Havia de ser un matí més que una vesprada. De clima tranquil i mitjanament assolejat. Millor sense pluja i amb pocs turistes al meu voltant. Havia de despertar i dir-me a mi mateixa que eixe era el dia.

Explicant-ho així és possible que semble un fet històric o un punt d'inflexió en la meua vida quotidiana ací a Firenze... res més lluny de la realitat... o no? El cert és que anit en gitar-me vaig saber que a l'endemà m'hauria d'alçar un poc més matí que de costum. No és que jo últimament estiga veient amanèixer el sol, ni molt menys, però sí que necessitava un poc més de temps. Vaig decidir ficar el despertador vora les 10 i, encara que m'havia gitat tard i em costà despertar-me, al final em vaig alçar del llit i, després d'haver desdejunat, vaig posar rumb al meu destí.

Vaig haver de fer unes gestions abans que no foren massa fructíferes però això m'importava poc perquè sabia que havia eixit bon dia per fer el que volia fer. Vaig aparcar la bici en un d'eixos pàrquings per a tal motiu que estan a rebossar i caminant em vaig dirigir allí. Piazza Signoria estava bastant plena, no vaig tenir sort amb el meu desig de que hi haguera pocs turistes però és comprensible ja que sembla ser que les temperatures pugen un poquet i torna l'afluència de màquines fotogràfiques i ulls curiosos a les que cal sumar les excursions d'adolescents d'institut que venen més bé a fer festa que a veure escultures.
No m'importava massa que hi haguera tanta gent perquè en arribar de ple a la plaça vaig veure amb alegria que el meu lloc estava buit. Semblava com si me'l hagueren reservat aquell matí a mi. Loggia della Signoria... eixa mena de replaça en alt que resta semi-coberta per la terrassa de la galeria dels Uffizi. Els seus pilars alts encaramats per arcs de mig punt que li donen l'aire noble i senyorial que necessitava la classe alta de l'època. Lloc de cerimònies de la Signoria Fiorentina del Renaixement, avui té una altra funció i es presenta front a tots disposada a albergar a gent curiosa que llegeix en les seues guies les explicacions, persones que càmera en mà busquen la millor fotografia sense entendre que no podran arribar mai a retratar el que l'ull humà veu, vianants cansats de tant d'art que busquen en els seus escalons un lloc per descansar i reposar forces. I jo, una persona més, una estudiant anònima que desitja passar un ratet de lectura en ella.

Puge els escalons tranquil·lament i em dirigisc a la part extrema esquerra. Aquell és el meu racó preferit. Ja vaig gaudir d'ell amb bona companyia mentre sonava una guitarra que regalava compasos de música espanyola... després vaig creure que no hi tornaria a seure més allí, en eixe xicotet raconet. Però ahir, en arribar allí i plantar-me front a ella, els ulls em guiaren cap aquella part que s'amaga una mica del centre i del bullici dels escalons centrals.

Em vaig seure i, com si ho haguera estat fent tots els matins des de que vaig arribar, vaig posar en l'ipod una llista de música i llibre en mà vaig començar a llegir. La casa Veneciana, aquella novel·la que una excel·lent amiga em regalà el setembre perquè li recordava a la meua aventura, va ser el llibre. Vaig rememorar les pàgines llegides feia ja més d'una setmana i em vaig reenganxar ràpidament. En algun moment parava per contemplar la gent passar, sense més, mirant o amb el cap baix. El David tenia la mirada justament clavada en eixe lloc on jo estava, o en mi? El cert és que em sentia observada però no amenaçada per eixos ulls que pot ser donen respecte. Tot al contrari, m'inspiraven confiança i semblaven comprendre'm.


Quanta raó té... ho trobaré a faltar. I en especial una escultura.... una entre totes elles... La plaça és enorme i té una forma bastant rara perquè no és ni circular ni rectangular ni quadrada. Dóna molt de joc ja que realment no hi és fàcil esbrinar-ne la forma exacta. Adoquinada de bat a bat ens regala diversos detalls agradables als sentits. Una font, la de Neptú, és un dels principals reclams d'aquesta piazza mítica. Antigament utilitzada per a llavar hui és foto obligada. A l'esquerra d'aquesta, una escultura eqüestre en bronze que ens recorda la supremacia de Vittorio Emmanuelle i la importància que aquest personatge té per als italians. A la banda dreta de la font l'impressionant Palazzo Vecchio (antic i nou ajuntament) i la seua característica torre immensa que brama al cel un "estic ací" quan fem una vista panoràmica de la ciutat des del mirador. A banda i banda de la porta del palazzo dos escultures llegendàries, una d'elles referència mundial de l'escultura renaixentista: El David (sobren els comentaris); l'altra Hércules i Caco, representants de la victòria mitjançant la força i l'astúcia.
I a la banda dreta de la plaça el màgic piazzale que abans he descrit. Quan s'ha fet hora d'anar-me'n i he arreplegat les coses he eixit bastant ràpid però de sobte m'he parat al pensar que aquest moment necessitava un poc més de calma. He anat directe a veure-la a ella. No em pregunteu perquè ja que no ho sé però des del primer moment m'encandilà especialment. Serà el manierisme, els escorços de les figures que denoten un moviment real assombrós, els crits en silenci que em sembla escoltar quan m'aprope,... però el que és cert és que quan arribe allí la primera que observe és aquesta.
El rapte de les Sabines passa a ser la meua escultura preferida de Firenze. I això que la que contemple cada vegada que passe per Signoria és una còpia... però el realisme és bestial... imagina't en l'original que es troba a refugi del pas del temps, de l'erosió i dels turistes.
Després de veure-la una estoneta passe la vista per la resta. Faig una ullada general per comprovar si realment no hi ha cap altra que em cride més l'atenció. Efectivament no hi ha cap...


Eixe matí em vaig sentir compresa... el David, amb la seua mirada penetrant i severa però més tendra que mai semblava entendre que necessitava eixe moment per a mi. I, és més, semblava endevinar que enyoraria aquell lloc, aquella plaça que ben bé podries imaginar plena dels cavallers i nobles, pobres i mendicants del Renaixement.

Rebeca**