Mai saps d'on pot eixir un pla nou o una persona que et sorprendrà gratament. Quan ja creus que ho has visitat tot, quan ja penses que no hi ha res més per descobrir, quan erres imaginant que cap persona pot arribar-te ja ací et sorprens visitant una església nova en ple centre camí del Duomo que t'enamora com poques grans Catedrals que has visitat ho han fet i et descobreixes somrient com feia temps que no feies a ritme de conversa profona amenitzada per unes notes al piano.
Aquest dia ha segut tant de comiats com de benvingudes. Comiat del dolç per excel·lència, el Cannolo Sicilià que és pur sucre, pur dolç i extrem plaer. Benvingudes a paraules properes o llunyanes i opinions semblants, a silencis als ulls de Firenze i a pensaments en veu alta que m'ajuden a aclarir sensacions sobre les persones que he conegut i a adonar-me'n de que és fàcil pensar quan tens algú que t'ajude a fer-ho. Que és més fàcil discernir si algú et veu des de fora. Que és fàcil concloure si algú t'ajuda a trobar els punts claus que des de dins no es veuen tan fàcilment.
Mire la meua sabatilla i veig al llaç blau. Aquell llaç que vaig assegurar que duria. Ell ha faltat a la promesa que va fer i no he trobat cap senya de color taronja en la seua sabata però ho ha sabut apanyar bé i amb uns tocs d'efecte sobre coses que m'agraden he oblidat que sols era jo qui semblava un pallasset que havia oblidat canviar-se una sabata.
Mire al llaç per baix de la taula, somric i em sorprenc alegrant-me de saber que mai és tard per conèixer a una persona que et regalarà una bona estona. Quan deixes a banda la intenció de trobar un amic per sempre i et centres en passar un bon ratet les coses són més fàcils, més sinceres i la tensió del futur deixa pas a un present que es presenta més enriquidor que mai.
I quan penses que ho tens tot vist et salta la notícia de la novetat. I va unida a monuments que no s'han vist, a esglésies amagades que es volen espiar, a cafés que es plora com s'esfumen i lluites per tal que no desapareguen. Demà visitaré Santa Croce perquè no vull perdre'm el seu claustre. I aniré a S. Maria Annunziata i m'acostaré a veure Santo Spirito. Perquè no puc deixar passar el temps sense més, perquè vull aprofitar cada segon. I quan pense que no hi hauran més cafés com el d'esta vesprada, i quan explique que ara ja tot és un "l'última vegada que..." aprenc que he de posar-li una cua que em faja creure en un demà a Firenze proper o llunyà però existent. Amb un "tornaré" tot adquireix de prompte un altre tiny d'esperança.
I aprenc també que la cohesió del grup és fàcil quan sempre es cedeix al que la resta vol i va complicant-se si un es manifesta i dóna el seu punt de vista, opina i parla, proposa i disposa. Qué trist i a l'hora qué còmode. Callar i deixar fer perquè així es sap que mai hi existirà cap conflicte o confrontament però... pensa.... no existirà mai cap punt de vista distint, cap "altra cara de la moneda". I, per tant, opte per opinar respectant a l'altre, per idear noves rutes, per aplicar una peça a l'altre plat de la balança que permeta decidir entre vàries opcions. I, és més, opte també per fer allò que vulga, per ser un poc egoista, per decidir el meu rumb, per regalar la meua bici a qui vulga que sincerament la passege, per anar a veure tango si és el que realment m'abelleix.
Per això brinde avui amb un got d'aigua de l'aixeta. Brinde pels moments efímers, pels cafés curts o llargs, pels desconeguts que donen confiança, pels simples coneguts sense més, pels pocs amics però bons, aquells que poden contar-se amb els dits d'una sola mà. I alce la copa també per les tendes de música sense piano, pels bars que em permeten tocar-lo, pels gelats de camí a un mirador que permet continuar conversant amb desconeguts hui un poc més coneguts, per converses a la llum de Firenze.
"Mai digues mai" perquè eres protagonista de la teua història i tens la capacitat de decidir, de guiar i d'explorar allò que vulgues ser, fer o sentir.
Avui, en resum i per absurd que parega, brinde per un llaç blau en una sabata.
Rebeca**
