Aquest matí m'ha costat alçar-me del llit perquè finalment anit sí que vaig eixir una estona. Era dissabte però no un dissabte qualsevol. El calendari el feia especial per un doble motiu: succeïa el meu últim dissabte ací i es celebrava una de les meues festes preferides a Gata o el que és el mateix, el dol eixia a relluir perquè s'enterrava a la sardina.
Qui bé em coneix sap que adore eixos dies en els que s'obliden les diferències per gaudir tots junts d'una gent que és poble i d'un poble que és més gent que mai. És clar que a l'endemà la meitat de cares que et resultaven amigues no ho seran i que el cap et demanarà un descans i molta aigua però...què hi ha de dolent en oblidar per una nit les diferències i fer que el tacte i el somriure s'apodere de les persones?
És per eixa raó que anit em sentia un poc aïllada d'eixe sensació i vaig decidir eixir a prendre algo amb motiu d'alguna confidència que altra entre grups . Va estar bé i em vaig gitar amb l'esperança de que demà fóra encara millor. Demà és ara avui i puc dir que ha estat un dia ple d'il·lusió. Sí, eixa il·lusió infantil que quasi tothom creu perduda o dormida. Eixa a qui deuríem deixar eixir a passejar un poc més.
Piazza Reppubblica, el seu arc magestuós i el seu Carroussel que algú a qui estime va creure digne de La Vida es Bella ha segut hui marc d'assaig d'una bogeria erasmus que una ment de bones idees va proposar i que avui alguns del centenars que hi som ací hem fet realitat. La proposta era bastant arriscada però a l'hora infinitament divertida: un ball a l'aire lliure posant com a marc Firenze i com a protagonistes nosaltres, els que hem vingut ací per viure l'aventura particular que és esta.
El temps ha segut curt i sols hem pogut assajar unes poques vegades els passos que uns altres il·lusionats havien pensat amb les seues millors intencions. L'escenari real ha segut el Duomo ja que ens hem translladat justament davant de la porta de la Catedral quan era l'hora de la veritat. Càmeres des del Campanile, altres companys gravant en els escalons, turistes i curiosos mirant i llançant instantànies d'eixe moment, un institut que se'ns ha unit, crits d'ànim i motivació constant entre nosaltres, ritme, rialles, música i ball. M'he sentit més família erasmus que mai! Però una famíla gran, un grup que alberga a tots els que allí estàvem i als que pels seus motius comprensibles o recriminables no han estat. Companys que hem vingut carregats de ganes a viure la seua història particular en un lloc comú i que avui s'ajuntaven per deixar constància de que ací hem estat.
Érem poca gent ja que és molt fàcil fer un click en el sí però a l'hora de la veritat resulta més difícil alçar-se de matí un diumenge per anar a fer una cosa única, una idea boja d'aquestes que dóna el real sentit a l'erasmus 09-10. Pocs però bons... i tots amb una tònica dominant: la il·lusió.
Ella, però, semblava que hui tenia ganes de quedar-se. No volia marxar i hem permés que ens conduira fins a Boboli per continuar deixant-nos portar. Allí crits en l'aire, bromes i carreres, balls sota una plutja que no ens importa que ens mulle. Fotos a un paisatge que per a mi està arribant a la seua fi, escultures humanes, altres que intentem imitar, persones fetes marbre i marbre fet persones, passejos entre cipresos,... Firenze de fons. I una cosa que ens ha arribat de sobte, com un regal que deixava la plutja. Un regal en forma de joc de xiquets, un regal en forma d'"un dos tres pollito inglés".
Qui no ha jugat mai a aquest entreteniment de xiquets? Crec que ningú pot dir que no ho haja fet. Ja no recordava aquest joc, la infantesa queda arrere i l'havia quasi oblidat. Però allí estaven ells per recordar-nos'el i no han calgut regles ja que ens ha vingut a la ment ràpidament. Nens italians que conten "une due tre" en els jardins de Pitti mentre el meu passat recorda contar "un dos tres" en el pati de l'escola.
No ho hem pensat ni un moment o no ho ha pensat la nostra il·lusió però, de sobte, hem començat a caminar cap a aquells xiquets. Sense dir-los res ens hem sumat al joc i ells entre rialles i desconcert ens han acceptat. "Une due tre" ha començat a cantar ella, no recorde si la xiqueta o la il·lusió, o tal vegada les dos. El cert és que hem començat a caminar amb l'objectiu d'arribar al final del camí sense sense que ella ens veiera moure'ns. Un joc innocent per a una infantesa despreocupada, així ha de ser. Xiquets que volen semblar estàtues juguen mentre les estàtues reals de marbre i pedra, de carn i os les observen des de la distància i sembla que esbossen un somriure que deixa entreveure la satisfacció perquè una volta més observen jugar a xiquets.
El carroussel de Piazza Reppubblica avui girava amb més força que mai... als ulls dels vianants anava buit però realment anava carregat d'ella, de la de tots, de la d'aquells que hem apostat per convidar-la i permetre'ns ser xiquets avui: de la il·lusió.
Rebeca**