És cert que en un principi ens plantegem moltes coses i entre elles jo em vaig posar com a objectiu reflexar un poc del que era la meua vida ací a Firenze mitjançant aquest blog. Crec que en certa manera ho he aconseguit. Ara bé, no havia considerat el munt de coses que hauria de fer, les festes, les eixides, els cappuccinos, les visites, els passejos, les quedades, els monuments, el turisme, l'alegria, les ganes, la companyia, l'energia.... no havia considerat que la vida que m'oferia aquesta experiència seria tanta que moltes vegades em resultaria difícil trobar un momentet per escriure.
A més a l'inici sembla que queda molt de temps per davant... així que vas escalonant les entrades i sols procures contar en elles els fets més rellevants... la resta creus que és la rutina erasmus. Rutina que no deixa de ser emocionant i màgica però que no plasmes tot el que caldria.
Ara, a un mes vista del meu comiat se m'acumulen les coses que contar, els projectes, les reflexions... i veig que no em queden dies, que no serà suficient cap calendari per poder plasmar el que ací he viscut i em queda per viure. Sé que sonarà a tòpic pur però és totalment cert perquè a vegades els mots es fan insignificants davant de tantes emocions. Simplement hi ha coses que no es poden expressar en paraules... i la majoria de coses que he après i experimentat ací són d'aquest grup, d'aquelles que per molt que ho intente mai arribe a plasmar totalment el significat que per a mi tenen.
Malgrat tot he segut feliç mentre escrivia i he aconseguit emocionar-me mentre les idees i les paraules sortien de mi per quedar reflexades en aquestes línies. Açò sembla ja una pura "despedida" i no m'agrada que així siga ja que queda molt per fer. Anem a tornar a l'objectiu d'aquesta actualització, al que m'he proposat.
Com dèia, he decidit que a partir de hui cada dia tindrà un reflex en aquest blog. Per molt xicotet que siga el que escric, siga en paraules o en imatges, per molt ocupada que estiga, per molta festa que hi haja, per molta son que tinga... tots els dies hi haurà alguna cosa ací que plasmarà el que visc i el que em queda d'aventura.
Ja feia dies que anava rondant-me la idea pel cap però ara he decidit dur-ho a la pràctica. Sé que pot ser em costarà complir amb el meu dia a dia virtual però també se que serà un record perfecte de tot açò. Per això trauré temps per dedicar-me uns minutets a escriure.
A més he pensat en dedicar cada dia a un trosset del que per a mi és Firenze. És a dir, en reflexar el que cada monument ha significat per a mi, el que cada raconet m'ha donat, el que cada persona m'ha ensenyat, el que cada carrer m'ha deixat xafar.
No es tracta de fer del que em queda de blog una espècie de guia turística neutral de Florència sinó que més bé serà la meua guia, la guia de Florència vista des dels meus ulls. Així tindrà un espai i un temps concret, un moment, uns protagonistes i una història particular i peculiar que cap relació tindrà amb la ciutat tal com la veuen els llibres, les postals o les guies de viatges. Serà molt més que tot això, serà una part de mi mateixa.
Serà la meua Firenze.
Rebeca**
PD: Comença el principi del fi erasmus. El compte enrer o el compte endavant. El comiat o la benvinguda al que m'esperarà després. Un punt i seguit, no un punt i a part.
Perquè com diu un vell amic cantant :" Que sepas que el final no empieza hoy".