dimecres, 17 de febrer del 2010

Siena o La bellesa d'un claustre quan plou




"Después de la tormenta llega la calma" o això solen dir. Jo no sé si és així o si per contra després de la tronada, quan sembla que ha passat, hi naixen nous núvols que duran trons i llamps. De moment sé que ara el sol brilla ací, ben alt i puc contar que he passat un dia de rialles que m'ha omplit de nou la confiança. A més m'ha reafirmat en allò de que no tots s'han de clavar en el mateix sac... que que hi existisca un granet d'arròs corcat no significa que hages de tirar la resta... sinó que cal passar-los pel garbell. Això duc fent i la verita és que dóna resultat. Un resultat molt millor del que en inici haguera imaginat. Perquè seleccionar i veure a les persones com a éssers individuals i no com a grup m'ha permés vislumbrar personetes que semblaven amagades darrere d'una senya comuna. Em sap greu que haja segut ara que estic a les portes d'anar-me'n. Però, seguint amb les dites populars, més val tard que mai i jo crec que he arribat a hora.

Anit va ser una nit de confessions que per una banda estigueren pujadetes de fums però poguérem capejar el temporal i amb mà esquerra i diàleg arribàrem a concloure que parlant s'entén la gent i la normalitat tornà i sembla ser que ha tornat per quedar-se. Això m'alegra, malgrat que aquests dies de difícil comunicació m'han fet pensar i les conclusions han segut més que bones. Quanta sort he tingut!!!

M'encanten els claustres... sí, i no és perquè tinga jo una fe que m'impulsa a passejar per ells mentre faig les meues oracions. Per contra, per a mi són símbol de calma i quietut. Recorde els viatges que amb la família hem fet al Pirineu. Ens encanta eixa zona i malgrat que sempre es barallen altres indrets sempre acabem preferint anar allí. Eixa zona és rica en esglèsies romàniques i gòtiques que moltes vegades ens regalen un claustre adjunt digne de ser admirat.

Avui, quan ja havíem visitat allò més conegut de Siena i no per això menys impressionant (he de dir que Siena m'encanidlà ja en desembre quan la vaig disfrutar amb els pares i Lídia... i hui ho ha tornat a fer) hem anat a passejar per indrets més amagats que en certa manera fugen de l'ull d'aquell que va buscant sols el que es troba a simple vista. Hem gaudit de la bellesa en xicotetes dosis en esglésies menudes i no per això menys plenes d'encant.

L'última parada del nostre "tour" ha segut San Domenico. I allí estava ell, el seu claustre... un claustre xicotet i auster amb un verd humit al centre que amb l'aigua de la plutja adquiria un caràcter especial. Allí estàvem tots però jo he decidit aïllar-me un poc de la resta per gaudir del meu èxtasi particular en solitari. En seure sobre la pedra freda i reclinar el cap en un dels seus pilars m'han vingut a la ment records de les meues vacances d'estiu en el Pirineu i els seus claustres... i he somrigut. La calma m'ha invaït i m'he permès uns minuts per mantenir-me absorta mirant les gotes de plutja caure a través dels arcs. Ahí he trobat l'encant... en les petites coses. En menjar-me un trosset de pizza amb els meus companys en la plaça de la ciutat, en visitar la catedral mentre ens quedem sorpresos perquè em vist a un vell ballarí conegut de Venezia, en riure quan sona l'alarma de Santa Chiara, en fer-nos fotos i fotos. Les xicotetes coses, els petits detalls que fan la vida gran.

Perquè el Duomo de Siena recarregadíssim amb el seu marbre rosat i verd és preciós, perquè la plaça on es celebra la cursa de cavalls de "Il Palio" és única i molt famosa, perquè els barris de la ciutat són extremadament coneguts en la Toscana, perquè l'encant que desprenen els seus carrers es veu en cada cantó...


Però Siena m'havia reservat avui un lloc expressament a mi, un secret que sols sabem els dos. I la pluja ha segut testig de l'encontre entre el claustre i jo.

Rebeca**