La seua història és ben curiosa. Va ser tractat amb honors en la Segona Guerra Mundial ja que compta la llegenda que els caps alemnys van voler deixar-lo en peu mentre acabaven amb part de la història de Florència eliminant la resta de ponts que creuaven el riu. Pot ser a aquells líders autocràtics i sense escrúpols els enamorà o per contra els va fer por.
És un pont màgic, la veritat. Recull alguna cosa que no es sap massa bé el que és però que el fa especial. No està massa ben cuidat, les cases que en ell reposen deurien de restaurar-se, pintar-se i adecuar-se un poc a la seua fama i renom. Però ara pense i me'n adone que pot ser en eixe aspecte residisca el su encant.
Milers de milers de turistes el visiten dia a dia admirats per les joieries. Vitrines i vitrines plenes de joies sols reservades per a les bones butjaques poblen els escaparates. Japonesos, xinesos, alemanys... observen absorts tanta riquesa ignorant que aquestes cases albergaren temps enrere carnissers i altres professions semblants.
El pont sol ser lloc de pas però cal detindre's alguna avegada per pernsar, observar cada racó, respirar i sentir-te fiorentí per uns instant.
El pont és producte de la necessitat de connectar les dos parts de la ciutat. Parts que romanen separades per un riu, l'Arno. Aquest riu té amagatalls que s'escapen de l'ull del turista. Jo he anat a buscar-los i n'he trobat uns quants dignes de les millors postals.
Baixar per un caminet amb herba humida suposa deixar arrere la ciutat en ebullició i endinsar-te en un altre món que està immers en ella però, a l'hora, distant. És un plaer respirar la pau sentint el rumor de l'aigua i veure de fons la cúpula de Brunelleschi imperant. Alguns privilegiats com jo hem gaudit de l'encant d'aquest paratge i amb la calentoreta d'un café caser hem vist Firenze des d'una altra perspectiva.
Aquesta és la meua visió, aquest el meu motiu i la meua història personal amb el Ponte Vecchio i el seu riu.
Rebeca**