Ponte Vecchio sobre l'Arno i els seus racons

Hui he vist una foto mentre furgava pel facebook. Certament els que em conegueu sabeu que no solc ser massa aficionada a aquesta xarxa social però esta vesprada he vist que els companys havien etiquetat fotos i no m'he pogut ressistir a veure-les. Després, de sobte, he vist les fotos que la meua germana penjà i entre elles una imatge preciosa: el ponte Vecchio a poqueta nit. He sabut que eixa havia de ser la foto d'avui i el mític pont la raó d'aquesta entrada.

La seua història és ben curiosa. Va ser tractat amb honors en la Segona Guerra Mundial ja que compta la llegenda que els caps alemnys van voler deixar-lo en peu mentre acabaven amb part de la història de Florència eliminant la resta de ponts que creuaven el riu. Pot ser a aquells líders autocràtics i sense escrúpols els enamorà o per contra els va fer por.

És un pont màgic, la veritat. Recull alguna cosa que no es sap massa bé el que és però que el fa especial. No està massa ben cuidat, les cases que en ell reposen deurien de restaurar-se, pintar-se i adecuar-se un poc a la seua fama i renom. Però ara pense i me'n adone que pot ser en eixe aspecte residisca el su encant.

Milers de milers de turistes el visiten dia a dia admirats per les joieries. Vitrines i vitrines plenes de joies sols reservades per a les bones butjaques poblen els escaparates. Japonesos, xinesos, alemanys... observen absorts tanta riquesa ignorant que aquestes cases albergaren temps enrere carnissers i altres professions semblants.

El pont sol ser lloc de pas però cal detindre's alguna avegada per pernsar, observar cada racó, respirar i sentir-te fiorentí per uns instant.

El pont és producte de la necessitat de connectar les dos parts de la ciutat. Parts que romanen separades per un riu, l'Arno. Aquest riu té amagatalls que s'escapen de l'ull del turista. Jo he anat a buscar-los i n'he trobat uns quants dignes de les millors postals.

Baixar per un caminet amb herba humida suposa deixar arrere la ciutat en ebullició i endinsar-te en un altre món que està immers en ella però, a l'hora, distant. És un plaer respirar la pau sentint el rumor de l'aigua i veure de fons la cúpula de Brunelleschi imperant. Alguns privilegiats com jo hem gaudit de l'encant d'aquest paratge i amb la calentoreta d'un café caser hem vist Firenze des d'una altra perspectiva.

Aquesta és la meua visió, aquest el meu motiu i la meua història personal amb el Ponte Vecchio i el seu riu.

Rebeca**

Santa Croce al sabor d'un cappuccino

Comencem. Primer dia de repte. L'elecció d'avui és aquesta esglèsia que m'encandilà des del primer instan de xafar Firenze.

Certament he estat dubtant amb quin lloc començar però després he pensat que no podria ser altre. Perquè els que heu vingut sabeu que jo em quede amb Aquest espai. Ja no sols per l'església sinó per la plaça, per l'ambient que allí es respira i per l'aroma del seu cappuccino.

Santa Croce va ser el primer lloc que vaig visitar en arribar a esta ciutat. El primer matí ens anàrem a desdejunar. La veritat és que no duiem cap rumb fix però la casualitat va voler que entràrem a una xicoteta cafeteria amb vistes a Santa Croce. Allí assaborint un croissant de xocolate i un cappuccino calentet vaig començar a divisar la ciutat que m'acolliria tot este temps.

Després d'aquest desdejuni s'han succeït moltíssims moments al voltant d'ella. Aquesta església ens albergà als seus peus quan a l'inici de l'aventura, en setembre, el bon temps i la caloreta ens permetien fer botelló a l'aire lliure. En les nits d'ara té els seus escalons deserts però està a l'espera de que, amb l'arribada de la primavera, acudisquen de nou els estudiants, com duent fent molts anys, a beure, divertir-se i aprendre a caminar per l'erasmus.

Amb el fred, l'alcohol s'ha desterrat a altres llocs i ara acudim a ella per prendre un café calentet. No sabem massa bé el motiu però des de que hem tornat de Nadal que el lloc de reunió per prendre café i conversar sol ser el café Mario. Aquella cafeteria que ens veié en els primers dies ara ens reb de nou i crec que es sentirà orgullosa de veure com hem crescut com a grup.

No és luxosa, ni té detalls especials, però el cappuccino està molt bo i qualsevol "pasta dolce" és una delícia.

M'encanta Santa Croce. M'és difícil descobrir el motiu de que m'hipnotitze tant però sí que és cert que el meu fou un amor a primera vista i, des d'aquell instant, que la visite ben sovint siga a peu o en bici perquè em recomforta. A més sembla que en veure-la em reafirme l'elecció d'aquest destí.

Quan vaig a comprar al supermercat proper agafe un carreret estretet i poc transitat que em condueix a ella. Així, dalt de la meua bici moradeta, amb la compra a la canasteta i la bufanda fins al nas vaig avançant i ella va apareixent a poc a poc als meus ulls.

Ssempre he pensat que en ella es respirava una esfera diferent. Una essència lliure de l'excessiva contaminació de turistes que pobla el centre. Un aire més fiorentí pur, de gent que passeja, d'estudiants que mengen gelats de la Carraia, de creients que van a misa, d'ateus que es meravellen contemplant les tombes de grans com Galileu Galilei o Miquelangiolo.

Siga pel motiu que siga Santa Croce és i serà un punt clau en el meu record erasmus. Enyoraré el seu marbre, enyoraré el seu cappuccino, enyoraré les converses, enyoraré la màgia que emana d'eixa plaça.

Rebeca**

Una entrada per a cada dia.... un mes d'aventura

Avui en despertar-me he sabut que a partir d'ara devia augmentar el ritme de les meues actualitzacions.

És cert que en un principi ens plantegem moltes coses i entre elles jo em vaig posar com a objectiu reflexar un poc del que era la meua vida ací a Firenze mitjançant aquest blog. Crec que en certa manera ho he aconseguit. Ara bé, no havia considerat el munt de coses que hauria de fer, les festes, les eixides, els cappuccinos, les visites, els passejos, les quedades, els monuments, el turisme, l'alegria, les ganes, la companyia, l'energia.... no havia considerat que la vida que m'oferia aquesta experiència seria tanta que moltes vegades em resultaria difícil trobar un momentet per escriure.

A més a l'inici sembla que queda molt de temps per davant... així que vas escalonant les entrades i sols procures contar en elles els fets més rellevants... la resta creus que és la rutina erasmus. Rutina que no deixa de ser emocionant i màgica però que no plasmes tot el que caldria.

Ara, a un mes vista del meu comiat se m'acumulen les coses que contar, els projectes, les reflexions... i veig que no em queden dies, que no serà suficient cap calendari per poder plasmar el que ací he viscut i em queda per viure. Sé que sonarà a tòpic pur però és totalment cert perquè a vegades els mots es fan insignificants davant de tantes emocions. Simplement hi ha coses que no es poden expressar en paraules... i la majoria de coses que he après i experimentat ací són d'aquest grup, d'aquelles que per molt que ho intente mai arribe a plasmar totalment el significat que per a mi tenen.

Malgrat tot he segut feliç mentre escrivia i he aconseguit emocionar-me mentre les idees i les paraules sortien de mi per quedar reflexades en aquestes línies. Açò sembla ja una pura "despedida" i no m'agrada que així siga ja que queda molt per fer. Anem a tornar a l'objectiu d'aquesta actualització, al que m'he proposat.

Com dèia, he decidit que a partir de hui cada dia tindrà un reflex en aquest blog. Per molt xicotet que siga el que escric, siga en paraules o en imatges, per molt ocupada que estiga, per molta festa que hi haja, per molta son que tinga... tots els dies hi haurà alguna cosa ací que plasmarà el que visc i el que em queda d'aventura.

Ja feia dies que anava rondant-me la idea pel cap però ara he decidit dur-ho a la pràctica. Sé que pot ser em costarà complir amb el meu dia a dia virtual però també se que serà un record perfecte de tot açò. Per això trauré temps per dedicar-me uns minutets a escriure.

A més he pensat en dedicar cada dia a un trosset del que per a mi és Firenze. És a dir, en reflexar el que cada monument ha significat per a mi, el que cada raconet m'ha donat, el que cada persona m'ha ensenyat, el que cada carrer m'ha deixat xafar.

No es tracta de fer del que em queda de blog una espècie de guia turística neutral de Florència sinó que més bé serà la meua guia, la guia de Florència vista des dels meus ulls. Així tindrà un espai i un temps concret, un moment, uns protagonistes i una història particular i peculiar que cap relació tindrà amb la ciutat tal com la veuen els llibres, les postals o les guies de viatges. Serà molt més que tot això, serà una part de mi mateixa.

Serà la meua Firenze.

Rebeca**

PD: Comença el principi del fi erasmus. El compte enrer o el compte endavant. El comiat o la benvinguda al que m'esperarà després. Un punt i seguit, no un punt i a part.

Perquè com diu un vell amic cantant :" Que sepas que el final no empieza hoy".

... i Firenze de nou........

Cal tornar, assaborir el que queda que per llàstima és ben poc............. en posar un peu en Firenze de nou em vaig preguntar.......i perquè m'agradava açò tant?? i ara ja ho he redescobert!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! no és la ciutat en sí (no anem a negar que és preciosa) però és la gent... la gent que en forma part, la meua gent erasmus........... un cappuccino amb ells m'ha retornat les ganes, la curiositat i el desig per estar ací!!

I no és que no tingués ganes de tornar però em passà una cosa extranya. El 16 de desembre, en aterrar a València em sentia totalment extranya, fora de lloc, perduda... sabia que devia tornar, era Nadal i època de passar-la en família, amb la gent que estime. Però jo no volia tornar, estava bé en Firenze, acomodada i feliç... m'havia montat una mini-vida de 3 mesos que m'estava encantant i ara devia de marxar a casa........ però sí, era el que tocava i, en el fons, crec que tots necessitàvem ja aterrar a la nostra vida real i passar uns dies desconnectant de l'erasmus perquè, encara q no ho semble, al final et carregues i necessites parar un poc i aterrar.

Però el dia 10 de gener, després d'haver passat unes vacances perfectes, no me'n volia anar de nou a Itàlia. Estava bé al poble... perquè allà de nou??

I és que pocs dies després d'arribar vaig anar tornant a sentir-me com en casa, com la casa que realment ho és, com la meua llar, com el meu origen. I la nit del meu primer dissabte, mentre ballava amb alguns de vosaltres, vaig arribar a concloure que Firenze era una aventura genial però que Gata era el meu lloc.

Després d'aquesta reflexió han passat uns 20 dies genialíssimament magnífics. Ha segut com reassaborir la meua vida diària. Però aquesta vegada amb gust diferent, més intens, més divertit. He valorat les petites coses, les petites converses s'han fet grans, les cervesses s'han fet "manjars", els cafés han durat hores i la gent..........aii la meua gent.......... m'ha enamorat de nou!! Perquè la caloreta que té ma casa no la té cap altre lloc, perquè, després d'haver dormit tan plàcidament com feia dies i des que no aconseguia valores tot allò xicotet. Perquè despertar-me el dia 19 de desembre i descobrir que estic al meu llit no té preu.

Realment ha segut un Nadal preciós... i en part he de donar-vos gràcies a vosaltres, a la gent que heu poblat els meus dies al poble de somriures.

I ara he de donar gràcies a la gent d'ací... a la gent d'erasmus amb la que m'he reencontrat.... perquè avui, amb un cafenet entre mans i unes converses en l'aire m'he sentit com en casa de nou... sí, la meua casa sempre serà la que és però aquesta és la meua casa d'alquiler. Com ja he dit alguna vegada que altra Firenze ha adquirit un sentit especialíssim per a mi que no tindrà mai cap altra ciutat. I és que formarà part d'una experiència meravellosa que sé que mai podré oblidar. I en especial no podré oblidar a la gent que la pobla, i no em referisc als fiorentins (que també) sinó a ells, a vosotros, ... perquè realment la importància la tenen les persones i no els monuments ni els carrers.

Hui, lliure ja dels pitjors examens i un poc més relaxada després d'uns dies d'agobio i desànim, he viscut Florència de nou en estat pur, l'he xafada, he passejat i he pogut respirar l'aire gelat que hi ha en l'ambient... aire que no se com ni de que forma es calfa en seure prop de la gent. Així que amb les piles carregades (gràcies per carregar-me-les gent de la meua vida real) i amb unes ganes immenses vaig a viure aquest meset i mig escàs que em queda d'açò. Perquè com ja he dit, Gata és el meu lloc... però Firenze és una aventura màgica.

Benvinguts ............. benvinguda de nou Firenze............... perquè la meua bombolla particular comença a funcionar de nou!!!

Rebe**