dijous, 29 d’octubre del 2009

20 de Abril......





Acabe d'arribar a casa... farà escassament horeta i mitja que estic ací a Via di Bardi, 16. En arribar he dinat perquè ja estava la pasta en taula i després, amb un bon capuccinet a la panxa, me'n he vingut corrent a actualitzar el blog. El motiu... vosaltres.

La cosa ha començat en eixir de classe... he agafat la meua bici moraeta i he fet camí cap a casa entre els bots dels adoquins de via Campofiore. De sobte he recordat que havia de passar per Standa (el supermercat al que solem anar) a comprar unes birretes i alguna cosa saladeta per menjar ja que esta vesprada ens anem a berenar a Santa Maria Novella. He parat, ho he comprat i en eixir i tornar-me a posar dalt de la bici per anar dinar he obert la butjaca de Doraemon, el bolsillet màgic de Kitty i he vist que tenia l'ipod allí dins. Després d'un mes d'aventura la meua germana em portà el "cable per connectar-lo" divendres passat i per fi l'havia carregat i estava llest per funcionar. Ja l'havia provat dilluns i m'havia deleitat amb cançonetes vàries les quals em recordaven a diferents persones i diferents moment. Hui m'abellia escoltar-lo de nou.

Aleshores me l'he posat a les orelles i li he donat al play. Sorpresa!! sonava la cançó que tant m'agrada, aquella que quan fem sopars al pis i gravem un cd sempre s'inclou com la meua. La que sempre posem dijous i ens alegra, la que escoltem quan eixim de festa.

I en sentir les primeres notes m'ha aparegut un somriure a la cara. Era genial... dalt de la bici, la compra a la canasteta, el solet brillant, el ventet pegant-me a la cara, els carrers de Florència i eixa cançó sonant. En eixos instants he pensat en vosaltres i m'he dit a mi mateixa: "qué més es pot demanar?"

He girat pel primer cantonet a la dreta perquè dóna a un carreret estretet i poc transitat (ideal per anar en bici) que desmboca a Santa Croce. La gent que ha vingut ací ja sap que és un dels meus llocs preferits... l'ambient que allí es respira és màgic per a mi. En arribar a la plaça he alçat el cap per veure l'esglesia. Li pegava el sol i estava especialment bonica, després m'he girat per veure la plaça amb alguns turistes però sense excessos, amb bohemis pintant, amb les terrassetes obertes, amb més bicis, amb eixa vida que té la ciutat. Continuava sonant la cançó... he pensat amb eixos dijous bojos a Betty Pop, l'emoció que ens recorre quan sentim que la posen, els bots que peguem quan la ballem, la il·lusió que desprenen els nostres gestos, la vida que desbordem. I he tornat a pensar en vosaltres i m'he alegrat en saber que vindreu a visitar-me.

Eixes notes m'han alegrat el matí i vosaltres heu alegrat els anys que he passat en València. Perquè sabeu que sense cadascuna de nosaltres el nostre piset, Cardenal Benlloch, els dies de festa, les cervesses al centre, les vesprades de biblioteca, els berenars, els cafenets de després de dinar, i un milió de coses més no hagueren segut com han segut: úniques.

Així que avui per esta cançó que desperta el meu bon humor. Per la que em recorda a vosaltres i a la vida en València. Perquè m'ha fet sentir-vos més a prop meu xiquetes.

Florència vos espera prompte... jo vos espere !! =)


Rebe**