dimarts, 10 de novembre del 2009

Algú s'apunta a somiar despert?


Estic a dalt d'un avió. Mire per la finestra i un sòl mullat i fosc em diu que és hora d'eixir volant d'allí -mai més ben dit-. El meu cap em diu que és l'hora, que és hora de tornar a ma casa, és hora de tornar a la "terreta". Front a aquest, el meu cor diu que no... que és hora de baixar, fer un espectacle pel mig de l'aeroport i tornar al costat de la meua joia i tornar... tornar a somriure! Massa tard, l'avió ja vola. Llavors, què fer? Em trec de la butxaca uns papers escrits amb lletra granadina i suspire una vegada més. Em parla de llops, de roses, de domesticar... em fa somriure. Quan acabe, em recolze al costat de la finestra que mostra una ciutat plena de llums i, en eixe moment, tanque els ulls i comence a somiar:


Durant cinc dies he viscut una experiència única. Realment no tinc paraules per descriure-la, ni tan poc per descriure eixe somni, del qual us estic parlant... però intentaré escriure alguna cosa, perquè ho necessite i perquè vull.

Us ha passat mai que uns nervis, uns temors, unes preocupacions desapareixen per moments? Com si algú, no sabem qui, ens ho elimine de dintre sense avisar? A mi, sí. Això va ocòrrer un dimecres de novembre. Després de fer tràmits, en el meu somni, pujava a un avió en direcció a la ciutat amb la torre amb més mals fonaments de la Història. Al costat d'una simpàtica dona, què mai podria oblidar, el meu somni aterrava i es dirigia a la "uscita". Entre els cabets que allí estaven... ella. Tants dies sense veure-la i ara, en el meu somni, la veia clara i guapa com sempre. L'abrace. M'abraça. Sóc feliç. Sóc immensament feliç. Però el meu somni continua...

Viatge amb bus fins a la ciutat que m'acolliria... viatge fins Florència! Ja estic ací bella ciutat italiana, a tu que fa uns mesos t'escrivia cartes. Després, tot passa... a la meua dreta, Santa Maria Novella, a la meua esquerra, ella. Caminem per la nit. Estem junts, de nou. Respire. Estic en Florència, i estic amb ella. Arribem a Via di Bardi... i ara sí, comença l'aventura!!!

Un palau serà la casa. Una ciutat purament artística, purament Art, serà la meua aliada. I, per vincle, vincle en comú... et tinc a tu!

No vull fer-me pesat, ja que els somnis són lleugers i fàcils de recordar quan ens despertem. El meu somni està ple de moments amb un somriure a la boca, ulls que s'emocionen, rialles inesperades, cors oberts de ple, sentiments flotant per cada racó d'ells... I és que el somni us podria parlar d'un doumo per morir-se amb els ulls oberts, d'una cúpula de pujada perillosa, d'unes esglésies que amaguen cervesses o sandwitxos de nutella, d'uns gelattos meravellosos, d'imitacions de pel·lícules, d'un llit ple, d'uns capuccionos sincers, d'una signoria mil vegades fotografiada, d'un porcellino amb un nas molt suau, d'un racó amb tres arts, d'un David, d'un Miquel Angello, d'unes galetes vespertines, d'un sopar què mai oblidaré, d'uns supermercats amb música castellana, d'una nit spacial, d'un granadí de cognoms compostos de difícil oblit, d'uns souvenirs accidentats, d'un pont de pel·lícula, d'uns carrers amb màgia, d'unes vistes d'impressió, d'unes fotografies nombroses, d'unes nits tedres, d'uns dies dolços, d'uns moments únics... d'un viatge impossible de descriure!! Perquè us podria parlar de tot això, i alhora, no us estaria dient res... Sols diré una cosa: el meu somni té un rostre, i eixe és el teu perquè una vegada més ho has aconseguit.
El meu somni no vol acabar. De fet, no acaba... perquè, com moltes vegades, mentre dormim, un fantàstic sacseig ens desperta, tal vegada algun "espasmo" o el soroll d'una porta tancar-se, i aleshores ens pot ocòrrer dues coses: el nostre somni s'ha acabat... o... ESTÀVEM SOMIANT DESPERTS!!!

Jo he estat somiant despert durant cinc dies... i, done la meua paraula, de que tornaré a fer-ho! Perquè aquesta vida està plena de racons per descobrir, a la vora d'un riu o a la vora d'una vela, i jo els vull conèixer tots.


Desperte. Obric els ulls. Estic en València, en l'aeroport de Manisses. Sembla que siga ahir quan passejava per ací en busca d'una porta D13 què resultà ser C7.

Tal volta ningú em comprenga. Tal volta estiga boig... gràcies! La bogeria és màgica. Els somnis també ho són...

Agafe el metro direcció "Amistat". Ací acaba el meu viatge... el meu somni no ha fet més que començar i, mira per on, tu tens un bitllet al meu costat.


Gràcies Rebe. Perquè amb tu... em senc més fora del comú.

Com em sentiré? No tinc paraules!! Anem a dir-li...


Jordiec, feliçment somiant