20 de Abril......

Acabe d'arribar a casa... farà escassament horeta i mitja que estic ací a Via di Bardi, 16. En arribar he dinat perquè ja estava la pasta en taula i després, amb un bon capuccinet a la panxa, me'n he vingut corrent a actualitzar el blog. El motiu... vosaltres.

La cosa ha començat en eixir de classe... he agafat la meua bici moraeta i he fet camí cap a casa entre els bots dels adoquins de via Campofiore. De sobte he recordat que havia de passar per Standa (el supermercat al que solem anar) a comprar unes birretes i alguna cosa saladeta per menjar ja que esta vesprada ens anem a berenar a Santa Maria Novella. He parat, ho he comprat i en eixir i tornar-me a posar dalt de la bici per anar dinar he obert la butjaca de Doraemon, el bolsillet màgic de Kitty i he vist que tenia l'ipod allí dins. Després d'un mes d'aventura la meua germana em portà el "cable per connectar-lo" divendres passat i per fi l'havia carregat i estava llest per funcionar. Ja l'havia provat dilluns i m'havia deleitat amb cançonetes vàries les quals em recordaven a diferents persones i diferents moment. Hui m'abellia escoltar-lo de nou.

Aleshores me l'he posat a les orelles i li he donat al play. Sorpresa!! sonava la cançó que tant m'agrada, aquella que quan fem sopars al pis i gravem un cd sempre s'inclou com la meua. La que sempre posem dijous i ens alegra, la que escoltem quan eixim de festa.

I en sentir les primeres notes m'ha aparegut un somriure a la cara. Era genial... dalt de la bici, la compra a la canasteta, el solet brillant, el ventet pegant-me a la cara, els carrers de Florència i eixa cançó sonant. En eixos instants he pensat en vosaltres i m'he dit a mi mateixa: "qué més es pot demanar?"

He girat pel primer cantonet a la dreta perquè dóna a un carreret estretet i poc transitat (ideal per anar en bici) que desmboca a Santa Croce. La gent que ha vingut ací ja sap que és un dels meus llocs preferits... l'ambient que allí es respira és màgic per a mi. En arribar a la plaça he alçat el cap per veure l'esglesia. Li pegava el sol i estava especialment bonica, després m'he girat per veure la plaça amb alguns turistes però sense excessos, amb bohemis pintant, amb les terrassetes obertes, amb més bicis, amb eixa vida que té la ciutat. Continuava sonant la cançó... he pensat amb eixos dijous bojos a Betty Pop, l'emoció que ens recorre quan sentim que la posen, els bots que peguem quan la ballem, la il·lusió que desprenen els nostres gestos, la vida que desbordem. I he tornat a pensar en vosaltres i m'he alegrat en saber que vindreu a visitar-me.

Eixes notes m'han alegrat el matí i vosaltres heu alegrat els anys que he passat en València. Perquè sabeu que sense cadascuna de nosaltres el nostre piset, Cardenal Benlloch, els dies de festa, les cervesses al centre, les vesprades de biblioteca, els berenars, els cafenets de després de dinar, i un milió de coses més no hagueren segut com han segut: úniques.

Així que avui per esta cançó que desperta el meu bon humor. Per la que em recorda a vosaltres i a la vida en València. Perquè m'ha fet sentir-vos més a prop meu xiquetes.

Florència vos espera prompte... jo vos espere !! =)

Rebe**

Lídia i Rebeca... Nutella i Pera a Florència

Divendres va amanèixer plutjós a Florència... sí, la veritat és que ens han comentat que la pioggia visitarà bastant la ciutat a partir d'ara.... eren les 8 del matí i arribava a l'estació de Santa Maria Novella per agafar un tren que em portaria a Bologna... i perquè?? perquè a les 15 hores aterrissaria un avió on aniria el pendonet de la meua germana!! SÍIIIII Lídia venia a visitar-me!! Venia a veure'm a mi, la seua tati volguda (jejej), a veure la ciutat més bonica de tota Itàlia, aquella on des de fa un mes i tres dies visc, venia a conèixer als meus companys, a visitar tot allò que havia estat contant-li via skype nit rere nit, venia a provar els capuccinos i els gelats, venia a viure allò que estic vivint jo.

La companyia en el tren va ser amena! Sílvia i Cristina anaven a passar el cap de setmana en casa d'un amic "artista" i aprofitàrem les tres per fer el viatge a Bologna juntes i de pas fer un matí de turisme per allí... En arribar la plutja ens donà la benvinguda també en aquella ciutat, esta vegada acompanyada d'una boira bastant densa i d'una humitat que calava fins a ben a dins... però estava feliç, em sentia il·lusionada perquè sabia que a les 15 em trobaria amb Lídia. Les 15 q al final foren les 16,30... hi havia sciopero (o, el q és el mateix, vaga de transports a nivell estatal) però l'espera va valdre la pena quan, entre la plutja, el barull de gent, les maletes i els autobusos, vaig vore a Lídia asomar-se!!! Perdíem el tren, duia una maleta enormíssima pleneta de roba per a mi, feia fred... però no vaig poder evitar tirar-me al coll en vore-la!!

Tot seguit les dos, acompanyades per Cris, Silvia i Javi, correguèrem a l'estació i aconseguírem pujar al tren... no podia començar millor la visita... els 3 ens acomiadaren amb besets a l'aire i les Tatis començàrem el viatge que ens duria a Florència!

En arribar: maletes, bots d'adoquins, plutja, caputxes q no ens deixen vore... i moooltes ganes de parlar, de contar, d'estar juntes!!! Per la nit, primer contacte amb la meua vida ací! Entre un sopar a via De'Bardi amb pizzes, cervessa, ron i accent andalús pogué conèixer a alguna de la gent que forma part d'esta aventura!! Després.... després millor no contar!! Festa, ballar tango amb una escultura, fotos entre arbustos, discoteca space, ron, limoncello de mandarina, bambolles de sabó que surten d'un cucuruxo, 2 copetes de cava, demanar cançons espanyoles q no arriben, ballar i botar a la tarima, més fotos, copes al bolso, zona vip, ulleres d'estrella, mareig, bona companyia, desorientació, ponts de Florència,.... una bogeria col·lectiva deliciosa que em va emborraxar de felicitat eixe divendres nit!!!

I això només feia que començar!! Dissabte ens esperava una matí de dormir per poder gaudir 100% d'una vesprà que vingué endolçada per un cucuruxo de nutella mmmmmmm!! A continuació més visites, més fotos, gaudir d'unes vistes meravelloses des del Michelangelo parlant de les arrels, nova companyia i una visita breu a Santa Croce perquè diumenge ixírem a patejar Florència de dalta baix!! I sí, ho aconseguirem!! Els nostes peus són testig de que visitàrem tot allò que es deu visitar quan aquesta ciutat es visita però.. a més d'això, visitàrem la meua visió, la meua forma de veure Florència, els raconets que m'agraden, allò que m'enamora, les estampes més personals d'aquesta màgica ciutat.

Puc dir que crec que Lídia estarà uns dies sense menjar nutella perquè com saben tots aquells que em coneixen... em xifla el xocolate i clar, la meua visió de Florència havia d'incloure aquest ingredient dolcet.. així que hem gaudit de dolç... però també de salat, de productes típics, de racons inòspits que s'escapen de les mirades turistes més típiques, de capuccinos personals en cafeteries plenes d'encant,... En resum, de tot allò que em fa sentir cada dia que estic en el lloc en el que vull estar!!

Aquest migdia quan ens hem despedit m'he entristit un poc... sempre ocorre que quan més bé ho estàs passant més ràpid passa el temps i aquest cap de setmana m'ha passat rapidíssim perquè l'he compartit amb tu. Ha segut com un intercanvi de personalitats i costums perquè tu has conegut als meus companys i ells t'han conegut a tu, a eixa persona tan especial, autèntica i única que és la meua germana!

Quan tornava amb l'autobús he estat recordant tot el que hem viscut... les fotos curioses acompanyades de rialles, les caminates descobrint carrers desconeguts, moments al teu costat que m'han fet soltar una llagrimeta...

D'ací poc més d'un meset tornaràs... i tornarem a viure Florència juntes perquè, com t'he dit, té un sabor especial quan tu estàs... una mescla entre Nutella i pera que la fan ser molt més màgica a l'hora que totalment autèntica.

Rebe**

Xocolate amb bona companyia.... recepta màgica!!

El xocolate endolça la vida... per tots és sabut que ens dóna al paladar una sensació de benestar ideal. Té sucre, cacau......pot tenir llet o no tenir-ne, pot dur ametles o avellanes, ... però no sols inclou aquests elements... vos dic jo que no... perquè aquest diumenge he descobert que el xocolate du dosis d'altres cosetes que ens poden permetre gaudir de moments feliços.

Per a mi el xocolate de diumenge duia amistat, duia comprensió, duia fred aminorat per la calor dels companys, incloïa tendresa, abraços, gestos amables d'aquells que vingueren a passar junt amb mi el dia en Perugia. El motiu: la festa de l'euroxocolate!!

I és que el xocolate va ser l'excusa per descobrir una vegada més la sort que he tingut amb la gent que he conegut ací....

Feia fred ,mooolt de fred, un fred que els guants i la bufanda no aconseguien aminorar quasibé gens ni mica. Faltava roba per totes bandes, teniem els peus gelats, el nas roig i les mans perpètuament a les butjaques....però els abraços d'ells, dels companys, ajudaven a entrar en calor i ho aconseguien molt més ràpid que ho pot fer una bufanda o uns guants calentets. Eren abraços comuns, tots junts, apegats uns a altres,per transmetre'ns calentoreta i sentir-nos millor. Eren jocs enmig del carrer, en cercle, observats per la gent curiosa, fent l' efecte dominó, botant, rient!!

Perquè el xocolate amaga darrere d'eixa textura cremosa i eixa oloreta que enamora un secret... el secret de que si és menjat amb la gent que tens al costat, et permetrà sentir-te viu, recomfortat i a gust.

Peruiga estava pleníssiiimmaa!! Érem una mar de gent invaïnt els seus carrers curiosos per veure els centenars d'estants de xocolate de diversíssimes marques, sabors, procedències i aromes. Xocolate i més xocolate de totes les formes que es puguen imaginar. Menjàrem pastís de xocolate i melmelada, beguérem un xocolate calentet d'avellana, saborejàrem una tableta deliciosa, tastàrem una bomba rellena de nutella, esperàrem fins aconseguir unes virutes de xocolate pur que es desprenien d'una escultura de xocolate i que unes xiques s'encarregaven de dipositar en bossetes per repartir-les entre el públic... en resum, golosejàrem com feia temps que no ho feiaa!!

Però em quede amb eixe fons que té el xocolate, amb eixe poder... el de convertir-se encara en més dolç, el de fer-me sentir encara més bé quan el deguste amb gent tan genial com la que aquell dia gaudia amb mi de la dolçor del cacau.

Ara prova-ho tu.... pren trosset de xocolate.. el que siga, no importa marca tamany ni color... seu al costat de la gent que et fa sentir bé i ara sí, dona-li un bon mos... veuràs com la dolçor es multiplica i el benestar que sents és únic. Acabes de descobrir el poder del xocolate.

Rebe**

A te.... =)

A TE -- JOVANOTTI

A te che sei l’unica al mondo
 L’unica ragione
 per arrivare fino in fondo
 Ad ogni mio respiro
 Quando ti guardo
 Dopo un giorno pieno di parole
 Senza che tu mi dica niente
 Tutto si fa chiaro
 A te che mi hai trovato
 All’ angolo coi pugni chiusi
 Con le mie spalle contro il muro
 Pronto a difendermi
 Con gli occhi bassi
 Stavo in fila
 Con i disillusi
 Tu mi hai raccolto come un gatto
 E mi hai portato con te
 A te io canto una canzone
 Perché non ho altro
 Niente di meglio da offrirti
 Di tutto quello che ho
 Prendi il mio tempo
 E la magia
 Che con un solo salto
 Ci fa volare dentro all’aria
 Come bollicine
 A te che sei
 Semplicemente sei
 Sostanza dei giorni miei
 Sostanza dei giorni miei
 A te che sei il mio grande amore
 Ed il mio amore grande
 A te che hai preso la mia vita
 E ne hai fatto molto di più
 A te che hai dato senso al tempo
 Senza misurarlo
 A te che sei il mio amore grande
 Ed il mio grande amore
 A te che io
 Ti ho visto piangere nella mia mano
 Fragile che potevo ucciderti
 Stringendoti un po’
 E poi ti ho visto
 Con la forza di un aeroplano
 Prendere in mano la tua vita
 E trascinarla in salvo
 A te che mi hai insegnato i sogni
 E l’arte dell’avventura
 A te che credi nel coraggio
 E anche nella paura
 A te che sei la miglior cosa
 Che mi sia successa
 A te che cambi tutti i giorni
 E resti sempre la stessa
 A te che sei
 Semplicemente sei
 Sostanza dei giorni miei
 Sostanza dei sogni miei
 A te che sei
 Essenzialmente sei
 Sostanza dei sogni miei
 Sostanza dei giorni miei
 A te che non ti piaci mai
 E sei una meraviglia
 Le forze della natura si concentrano in te
 Che sei una roccia sei una pianta sei un uragano
 Sei l’orizzonte che mi accoglie quando mi allontano
 A te che sei l’unica amica
 Che io posso avere
 L’unico amore che vorrei
 Se io non ti avessi con me
 a te che hai reso la mia vita bella da morire, che riesci a render la fatica un' immenso piacere,
 a te che sei il mio grande amore ed il mio amore grande,
 a te che hai preso la mia vita e ne hai fatto molto di più,
 a te che hai dato senso al tempo senza misurarlo,
 a te che sei il mio amore grande ed il mio grande amore,
 a te che sei, semplicemente sei, sostanza dei giorni miei, sostanza dei sogni miei...
 e a te che sei, semplicemente sei, compagna dei giorni miei...sostanza dei sogni...

http://www.youtube.com/watch?v=FSea1YPxK1c&feature=fvst

Perquè és la primera cançò que senc en italià des de l'inici de l'aventura,

perquè un curs d'italià pot tornar-se divertit, curiós i amb sentit en sentir-la, 

perquè persones desconegudes, companys d'altres països erasmus, cantem junts aquestes notes per aprendre i tot té altre color, 

perquè és genial tenir persones com la que anomena la cançó, persones que sigues on siguen, continuen donant-te el seu suport incondicional, la seua estima i  la força per seguir endavant.

Gràcies............... a te.

Rebe**

Primer dimecres de bici, classes i italià

Avui dimecres de boltes amb bici.......... i és que ací la senyoreta que tenia classe a les 11 ha arribat una hora tard... i perquè?? perquè el sentit de l'orientació se'n ha anat hui de viatge a altra ciutat.

Però com es sol dir, al mal temps... bona cara!! i és que malgrat que he estat a punt de ser menjada per cotxes i cotxes que venien per tres carrils d'una avinguda enorme, malgrat que he vist la meua vida passar amb fotogrames en blanc i negre, malgrat , malgrat que he preguntat a més de 7 persones i sols una d'elles m'ha conduït a la facultat... malgrat tot cal somriure!!

Tot ha començat quan he agafat una avinguda només creuar el pont que no era la que tocava. A partir d'ahí caos i més caos, cotxes i cotxes, sol i calor, la bici, bots i voreres de pam i mig, barreres arquitectòniques vàries, carrers que no s'acaben... de sobte mire i veig que quasi bé me'n havia eixit del mapa!! Però no passa res, perquè com ja va sent habitual que descobrisca en la meua estada erasmus, sempre hi ha una bona persona que acaba guiant-te pel camí correcte. Així que, després d'estar una hora dalt de la bici amunt i avall i d'haver suat la gota (això que ací ja comença a fer un fretorro digne de vore) he arribat a classe ( una hora tard, ja s'ha dit)

Allí la meua sort ha començat a canviar.... he entrat a una aula enorme amb uns 100 alumnes que escoltaven les explicacions de la professoressa Giangrasso. I entre tots eixos cabets n'he vist un que em resultava familiar. I és que Marco, l'italià company de pis dels Frans, estava allíii!! Així que m'ha explicat un poc com va a desenvolupar-se l'assignatura i m'ha oferit la seua ajuda, cosa que ací s'agraeix molt, sincerament :)

Després de tornada a casa ja he aconseguit agafar el camí correcte i en quinze minutets m'he plantat en via Bardi, on m'esperaven uns deliciosos fussilli a la carbonara que Gonzalo, amb molta gràcia, m'havia preparat. Amb l'estòmac ple d'eixe menjar suculent ho he vist tot d'altre color i a les 16 m'he dirigit de nou a la facultat... m'he tornat a equivocar, esta vegada d'edifici, però al final he encertat i he gaudit de la primera classe d'italià. Mare meua... hi ha nivell.. però bo, poquet a poquet aniré aprenent!! De moment entenc tot el que em diueeenn!! i això ja és per celebrar jejej

Cal dir també que dilluns nit tinguérem la primera festa en casa... el motiu: l'aniversari de Fran2 (Francesco per als amics!!) Fou genial! Li organitzàrem una festa al més pur estil anversari de xiquets!! Amb globus, un cartell gegant, sandvixos, truita de creïlla i cebaa (mmmmmmmm) , palletes amb fruitetes de paper, gots de colors, i nosaltres els seus companys erasmus, com a companyia!!

Hi hagué bromes, sorpreses, regals, cançons d'òpera cortesia de Luiggi (un dels seus companys de pis italians), sevillanes, balls, fly me to the moon, fotos, menjar, beguda i rialles!!

A partir d'ara haurem d'anar despedint-nos de Santa Croce, el nostre mític lloc per eixir totes les nits a beure, i ho haurem de substituir per les cases i llars de la gent ja que el fret s'ha presentat ja ací en Florència i sembla ser que no ens abandonarà.

Un dia més d'erasmus.... una foto més al record!

Rebe**

Duets a la vora de la Fontana de Trevi

Sempre hi ha coses que contar... tota persona té algo que dir... i aquestes experiències es multipliquen per infinit si d'un erasmus parlem! Malgrat tot són tantes les coses que visitar, tantes eixides, tants nous companys, noves rutes, nous destins, nous carrers, nous menjars, ..... que de vegades falta temps per tenir un ratet tranquil ideal per escriure.

Ara bé, hui, després d'una setmana molt mogudeta, tinc un moment de calma per plasmar un poc més d'aquesta "maleta" que a poc a poc va omplint-se de vivències úniques.

Avui escriuré per parlar del poder d'una presència propera...del que suposa una visita d'un membre del teu cercle, d'una injecció de força i ganes.

I la primera persona, aquella que enceta la llista de visites i encontres dels meus a Itàlia és un baríton ple de ganes. La ciutat eterna ha segut el lloc, la vesprada el moment, un concert de cor el motiu i l'amistat el vincle.

Però bo, comencem pel principi perquè això permetrà entendre millor tota aquesta bogeria que ha segut el primer viatge erasmus. I és que aquest cap de setmana hem estat a Roma!!! Sabent que alguna personeta propera a mi anava a estar el segon cap de setmana per aquelles terretes del centre d'Itàlia vam organitzar un viatget. Diuen que riure dóna anys de vida... no sé si això serà del tot cert però, si així fóra, crec que després d'aquesta escapadeta de cap de setmana hauré guanyat algun anyet que altre perquè ha segut una rialla contínua. Els companys cada vegada estem més units, compartim quasi bé tots els moments del dia, la confiança augmenta a ritme increïblement vertiginós, les persones s'obrin, destapem qui som i riem! Riem i riem sense parar!!

D'aquests dies hi ha centenars de fotos, anècdotes que encara ara em fan riure,... Però d'entre tots aquests destaque un moment... el moment d'estar a mitja tarda asseguda junt a dos companys a la fontana de Trevi, sentir el mòbil i conèixer eixa veu que et diu: ja et veig! I de sobte rebre un abraç incondicional! Eixa sensació és genial!! Sebas, el baríton de mis amores, és qui em dóna eixa abraçada... eixa injecció de força! I pot ser sonarà extrany o fins i tot exagerat però sols cal estar ací 3 setmanes per percebre com les coses es magnifiquen, com aprens a valorar el que tens, d'on vens i qui forma el teu cercle.

Després, un cappuccino a la vora de la Fontana amb converses entretallades, mil coses que contar i poc de temps perquè d'ací una estoneta, a les 19.30 comença el concert.

És difícil descriure la sensació que vaig sentir al llarg d'eixa horeta que durà aquest. Sentir-te arropada pels companys erasmus que han vingut perquè saben que per a mi és important, veure a Sebas entre el cor cantant, conèixer altres rostres entre el repertori, una esglèsia xicoteta i encantadora de Roma, veus meravelloses... i cançons en Valencià.. un trosset de la meua terra, de les meues arrels! Una mescla perfecta que arribà en alguns moments a emborraxar-me de plaer!

Vaig ser feliç.. i vaig continuar sent-ho tota la nit i tot aquest matí perquè la mescla va ser perfecta. Uns companys que acolleixen plenament a un amic i un amic que posa de la seua part per integrar-se.

Cançons i més cançons, duets a la vora de la Fontana observats per la gent curiosa i una netejadora que deixa la granera un instant per parar-se a escoltar, xarrades, bromes, gràcies, carícies, pallassades, accidents graciosos, cervesses que agraden o no però que esta nit fan bon gust.....

Aquesta vesprada, en despedir-me en el metro de Sebas he sentit una melàngia feliç... sí, sona contradictori però eixe és el sentiment que he tingut. Melàngia perquè em despedia del trosset de cercle que havia estat amb mi al meu nou destí, felicitat perquè ha suposat una espentadeta, un "endavant" amb l'aventura.

Ah! se m'oblidava....Gràcies a tu també per estar en la meua vida =P

Rebe**

Lluny i a l'hora al teu costat =)

Avui és el teu dia... avui fas 18 anys Lídia!! I encara que estiga ací en Florència, estic al teu costat en aquest dia tan especial perquè sempre ho hem estat i ara, malgrat la distància, continue estant-ho.

Saps que quan érem xicotetes anàvem entre les baralles i les rialles, però sempre juntes!!! Entre nines i joguines anàrem creixent i ara compartim altres coses igualment divertides. Però som nosaltres dos, les mateixes, Rebeca i Lídia, germanes! Això q ens uneix, aquest vincle, no el trenca res, no el canvia res perquè és fortíssim.

Cadascuna és diferent, té els seus gustos, les seues aficions, les seues amistats... a cadascuna li agrada menjar una cosa, vestir de determinada manera i escoltar un tipus de música.. però a l'hora compartim mil moments i sentiments! Per això ara estic amb tu, i d'ací dos setmanetes llargues vindràs i et mostraré tot açò q estic vivint, aquesta ciutat i la seua gent! Ho voràs amb els teus propis ulls... podràs comprovar quant d'encant té Florència!! I saps? estic pensant que anirem a una pastisseria, menjarem un trossot de pastís, cantarem "aniversari feliç" i bufarem les veletes juntes!! Perquè tens 18 anys, hui eres major d'edat.. però entre nosaltres realment no canvia res... continuarem parlant en converses de nit, cantant cara l'espill, ballant un dissabte, prenent un bombó, rient juntes...

Disfruta del teu dia tati, perquè 5 d'octubre fa 18 anys que per a mi té un sentit molt especial... és un dia gran.. el dia en que la meua germana fa anys!!

Ens veiem ben ben prompte per estes terres italianes!!! T'estime molt tati!! =)

Rebe**

PD: graciosa&granosa ^^*

"Torre Pendente"

Ahir dissabte, primera excursió!! El destí: Pisa

En alçar-nos, una horeta de tren i directes a Pisa. Allí hi ha poquet per veure, la veritat, però com que estem tan propet havíem d'anar a observar que es coïa per allà!! És clar que la foto en la torre inclinada és obligada quan d'aquesta ciutat parlem i nosaltres, com no podia ser menys, no ens en férem ni 2 ni 3 sinó que inventàrem milers de postures per immortalitzar el mític campanar.

Després de dinar en una pizzeria xicoteta propera, ens posàrem a caminar fins arribar al complex que forma tant la famosa Torre com el Duomo i el Baptisteri. Allí, a la sombra de la torre i damunt d'una gespa verda ens gitàrem un ratet a parlar i a descansar. El cel estava blaaau blavíssim i uns nuvolets blancs l'engalanaven suaument! La torre que tantes voltes havia vist en postals, llibres era la que ara em feia ombra, la que estava davant de mi ara, la que ens permetia gaudir d'una vesprada de rialles, fotos i més rialles.

Perquè si una cosa està havent en Florència són rialles!! Rialles de tots aquells que hem lluitat per viure una experiència com aquesta i que ara, deixant darrere inconvenients, pors i adversitats, ens obrim a ella per gaudir-ne plenament. Quan vens ací trobes de tot un poc, t'asustes i t'envalenteixes, veus mil coses, te'n agraden molt unes i te'n xoquen bastant altres... però d'això es tracta: de triar allò que ací et farà feliç! I aquest és un encant més que té l'erasmus i que ahir vaig poder pensar en Pisa mentre tancàvem tots els ulls i respiràvem allò.

Perquè no ha hagut un sol moment en el que haja dubtat de que açò és el que vull ara, perquè clar que hi ha moments de melàngia però aquesta melàngia és lògica i passagera! Tots la tenim, hui tu i demà jo, crec que a tot erasmus el visita en algun moment perquè allò que tens, d'allà on vens i la gent que estimes no deixa d'estar present MAI, per molt lluny que ara estigues..... però ajuda saber que quan tornes, aquells que vertaderament t'estimen continuaran al costat, com si no haguera passat el temps!! Això dóna tranquil·litat i ajuda a viure encara més plenament l'erasmus.

A més, compensa tant el que ací estem vivint junts!! He tingut molta sort, moltíssimaaa!! Els companys són uns cels i el companyerisme impera en cada pas que dones!! Som molts i el cercle és ample però hi ha uns pocs que van convertint-se en els pilars humans sobre els que va conformant-se aquesta aventura. Perquè açò és l'aventura, açò és l'eramsus i dubte que hi haja un lloc més bonic on viure-lo perquè és cert i no vos enganye quan vos dic que Florència és màgica, única i especial!!

Rebe**