Nevada fugaç a Firenze

Sembla com de conte mirar per la finestra i poder observar amb sorpresa que està nevant. De sobte tots som xiquets i correm amb pijama i abric al carrer per poder tocar la neu, palpar la seua geloreta i el tacte suau. Perquè la neu per a mi és màgica. Vivim en una terra on normalment no tenim la sort de veure com el cel es gela i comença a desprendre trossets d'un líquid que s'ha congelat i cau entre transparent i blanquinós per embrutar i a l'hora engalanar carrers i portals.

En Gata no sol nevar i encara avui es recorda la nevada de fa 25 o 30 anys com una cosa sorprenent. Fotos mostren constància de que hi va haver gent jove avui adulta que va gaudir d'eixa sensació de sentir com els peus s'amaguen en eixa meravella blanca mentre s'intenta caminar. La neu gela però a la vegada encega i enlluerna, és sinònim de fred però a l'hora d'activitat i d'alegria.

Sí, és màgica la neu. Ahir vaig disfrutar d'un dia de rebaixes. Les tendes van ser l'excusa per organitzar un matí de xiques i anar totes juntes a buscar camisetes i modelets que ens permeteren passar un ratet agradable juntes. Una pizza fou el ratet de descans i per la vesprada continuarem buscant entre montons de roba mal arreglada alguna cosa barata i bonica que endur-nos a casa. A mitja tarda es posà a ploure i decidírem que ja hi havia prou coses comprades, que calia anar a descansar per poder lluir per la nit allò que havíem adquirit. De camí a casa, a uns pocs metres del nostre portal, veguérem com ens els guants collava un poc la pluja, com semblava aigua-neu.

Entràrem a casa i ens canviàrem la roba mullada. Estàvem en l'habitació a punt de veure una sèrie quan una telefonada ens animà a obrir la finestra i quina va ser la sorpresa quan descobrírem que amb les mans podíem tocar la neu. Esperàrem que cuallara però al final no ho va fer. El sòl estava massa mullat i al final sols va ser un moment efímer però que ens permeté poder dir que havia nevat.

Per la nit la bogeria fou desmesurada, les ganes de festa s'havien acumulat en el període d'examens i ara, tots lliures i sense marors, ens abocàrem de cap a ella sense pensar en mesures. Avui els nostres caps ens han recordat que, com sempre s'ha dit, "els extrems mai són bons". Esta nit caldrà fer-li cas.

Rebe**

Per acabar... no volia acomiadar-me avui sense parlar d'una zona de Firenze recentment descoberta. Els jardins de Bóboli s'havien anat relegant a un segon pla i en varies ocasions on volia gaudir d'ells m'ho impedí la plutja. Aquesta vegada el sol m'ha permés visitar-los de nou després de 6 anys. La companyia no va poder ser millor i en la immensitat d'aquells jardins que semblen més un bosc particular i privat ple d'arbres altíssims i grans fonts amb xorrets d'aigua es succeïren converses. El vent, la calma i el sorollet de l'aigua foren partíceps de paraules i silencis plens de sentit que donaven la raó a qui havia confiat en que faria bon dia, en qui sabia que en la diferència estava la màgia d'eixa relació més màgica que lògica.

Les vistes són impresionants, el paisatge està a cavall entre meravellosament encantat i misteriós. Sembla d'un conte on de dia els jardins alberguen a xiquets jugant i per la nit es transforma en un bosc que podria incloure fins i tot una imatge un tant tètrica.

És genial eixe lloc... perfecte per decidir que vas a perdre't una estoneta per seguir continuant després amb la teua vida de bombolla i amb el barull que esta du lligada.

És un paradís particular en mans d'aquella noblesa renaixentista que gaudia d'uns terrenys que tal vegada foren pur caprix, d'uns jardins que pot ser no foren mai xafats en la seua totalitat per senyoretes amb tratges pomposos i tocats al cap, d'una mostra de poder i supremacia que avui, a un mòdic preu, pot ser visitada per tot aquell que desitge un poc de tranquil·litat i la sensació de que la pau es respira.

PD: Moltíssimes felicitats! Perquè una persona com tu es mereix la major felicitat i ser completament feliç. Gràcies per la felicitat que m'aportes, per la pau i la calma, per la tranquil·litat i la seguretat, per saber que sóc jo però també puc formar part d'un comú construït amb tu. Algú ens metaforitzà com el coret d'una carxofa... quanta raó tenia, quant de camí recorregut! =)