Recorde perfectament la primera vegada que vaig pujar allà dalt. Era setembre, feia pocs dies que havia arribat a Firenze i per a mi, tot el que ara ja és conegut i part de la meua estada, era en aquell temps de finals d'estiu completament desconegut i nou. Ja feia dies que planejàvem visitar-lo però entre unes coses i altres sempre se'ns feia tard, el sol s'amagava i es feia fosc. Ens havien comentat que el més bonic era veure com es ponia el sol des d'allí dalt. A mi, sincerament, no em feia especial il·lusió anar-hi ja que em sentia atreta pels monuments que amagava Florència més que per un mirador amb vistes a la ciutat.
Ara somric al recordar allò i la meua ignorància. Ignorància d'una persona que acabava d'arribar i no imaginava ni una mil·lèsima part de tots els secrets que albergaria Firenze. M'havia deixat embaucar per allò més famós, per l'ull del turista desitjós de fer dues fotos al que es deixa veure en guies de viatges... i desconeixia la importància i la bellesa del paisatge.
Aquella vesprada anàrem a prendre un gelat fresquet de la Carraia. La calor encara apretava i abellia refrescar els llavis al sabor de la nocciola mentre passejàvem cap al mirador. Eixe sí que era el dia, el sol encara estava alt i ens donaria temps a pujar i veure'l amagar-se. La pujada em va semblar cansadíssima i, encara que el gelat ens permetia evaïr-nos del cansanci les meues cames preguntaven quants escalons quedaven. Innocent era creient que el gelat era el millor remei per evadir-se... minuts després descobriria que l'evasió venia en contemplar Firenze a vista d'ocell.
Va ser posar un peu en l'explanada i, de sobte, m'aparegué ella completa front a mi. Contemplar la ciutat als meus peus provocà que em recorrera un remolí de sensacions que encara hui no puc explicar però m'aventure a dir que era pur plaer i agraïment, Agraïment a no sé bé qui.. però a allò que em va permetre estar allí en aquell precís instant.
La vista és impressionant. Des de que vaig arribar allí vaig saber que seria visita obligada per a totes aquelles persones que vingueren a Florència a veure'm. I així ha segut, tots aquells que han deixat els seus quefers per visitar-me han pogut disfrutar d'ell. Ha segut com el meu regal personal, el regal que a mi se'm va fer els últims dies del mes de setembre i que ara jo oferia a la meua gent. Un regal per a la vista, un plaer per als sentits. L'aire geladet colpeja la cara mentre jo, aliena a tot, desconnectada del món que m'envolta, calle mentre observe La ciutat. Pense en la fortuna i concloc que la fortuna ha de ser açò, ha de ser poder estar allí, en aquella escala, amb Firenze als meus peus.
Una de les meues visites va encertar a dir que aquella vista permet distingir fàcilment i sense cap esforç els quatre pilars monumentals de la ciutat. Només obrir els ulls s'observa santa Croce més a la dreta. El seu lateral lliure del marbre de la façana ens mostra la imatge més senzilla d'aquesta trencada pel seu campanar,que encerta a tocar les seues campanes cada hora despertant a aquells que viuen ben a prop i alegrant als que sentim els seus tocs des de la distància.
Si desplacem lleugerament la mirada cap a l'esquerra la trobem a ella, elegant, magestuosa i imperant. La cúpula del Duomo domina l'estètica de la ciutat i sembla una mare que abraça tot allò que té al seu voltant. És a l'hora punt de referència indiscutible i senya d'identitat. Supose que Brunelleschi no arribà a imaginar quant de característica acabaria sent la seua obra. Flanquejada pel Campanile de Giotto deixa entreveure entre les seues cupuletes en cascada el sostre del Baptisteri i la cúpula de San Lorenzo.
Continuem el nostre recorregut panoràmic i ens detenem en sec front a una torre que als ulls d'algú podria semblar musulmana però que realment és renaixentista. El Palazzo Vecchio és qui poseeix tan gran estandard i el vell Ajuntament engloba entre les seues parets gran història i un balcó que ens dirigeix a una plaça que m'enamora.
El final del nostre recorregut ve de la mà d'un dels emblemes de la ciutat i, a l'hora, lloc repetit per mi infinitat de vegades abans d'arribar ací. Ponte Vecchio, aquest mític pont que albergava carnisseries i que hui està dirigit a destins més fins. Quan comença a caure el sol van encentent-se a poc a poc les llumetes de les joieries que hui donen presència i "certa classe" a aquest supervivent.
Acabem la nostra vista mirant a les muntanyes de l'esquerra. Aquelles que estan a l'altra part de la muralla i que conformen el famós i màgic paisatge de la Toscana.
A més d'aquests quatre pilars, s'asomen al cel grans obres. La Sinagoga desplega orgullosa la seua cúpula color verd clar, campanars d'esglésies despunten arreu del paisatge urbà, cases en harmonia i edificis completament conservats i sense contrastos, siluetes de muntanyes al fons, el riu imperant i el seu soroll encantador.
Aquesta és la ciutat, la meua ciutat, la que tant he passejat, la que tant he somiat, la que tant he desitjat i aquella a qui d'ací poc hauré de dir adéu. Sé que és el moment i allargar-ho no tindria sentit però no puc evitar el nuc en la gola al pensar que em queden hores d'aquesta vista.
Avui he tornat a pujar al mirador... ja no puc ja contar les vegades que ho he fet. Després d'aquell gelat de setembre que atenuà la pujada se'n han succeït moltíssimes i cada vegada m'ha semblat menys costós arribar i més còmode accedir.
Avui l'he visitat de nou...I una vesprada més m'ha tornat a enamorar amb la seua màgia. Sí, un dia més ha aconseguit esborrar de mi qualsevol dubte o tristesa per mostrar-me que és ací on he d'estar. Perquè sóc feliç seient en els escalons, deixant la ment en blanc i mirant. Sols mirar sense pretendre res, deixant que la ciutat et mostre a poc a poc qui és. Permetent que el sol del vespre deixe pas a una nit que il·lumina llums i fanals que transformen la vista i ens regalen altra apariència igualment meravellosa del que és Firenze.
Rebe**
No m'equivocava quan repetia: "Si algun dia dubtes de perquè estàs ací...... puja al mirador, observa atentament i trobaràs la resposta."
Tornes ??
ResponElimina