La Carraia i el sabor d'un gelat italià

Hi ha que veure com poden canviar les coses de color de la nit al matí... o més bé del matí a la nit. Perquè avui ha eixit un dia bastant trist i nuvolat però al llarg del dia ha aclarit i he pogut anar-me'n a dormir amb la sensació de que tot estava solucionat. El motiu de la tristesa no importa... i més quan veus que ha eixit una solució però em quede en el gran poder que té la paraula... i en la importància de no pensar que tot va mal d'avantmà sinó d'esperar i analitzar les coses amb un poc més de calma. Perquè parlant s'entén la gent... això ho diuen els majors... i ells quasi sempre solen tenir raó.

A la meua alegria ha contribuït un geladet italià cremosíssim. Bé, si hem de ser sincers han contribuït dos geladets italians consecutius. Perquè sempre diuen que el dolç és bo per combatre els dies més difícils i aleshores, aprofitant que la Carraia torna a estar oberta i a ple funcionament malgrat que siga febrer i faja vora els 0 graus, hem anat a fer-nos un geladet.

En entrar allí l'elecció ha segut difícil perquè després de dos mesets sense els seus deliciosos gelats era normal que m'abelliren tots. Fins i tot els de fruites que no són sant de la meua devoció avui tenien una pinta rarament apetitosa. Al final m'he decidit per un "cono piccolo di iogurt e biscotti" i he eixit de la tendeta contenta com una xiqueta menuda i xuplant el meu geladet (gelatot) hem anat camí de Santa Croce. Feia un fred quasi polar però m'abellia prender eixe gelat sentada en els escalons de l'esglesia i observant la plaça buida que s'obri pas davant d'ella.

La gent que em coneixeu sabeu quanta predilecció tinc per aquest lloc... una plaça buida és dificilíssima de trobar en Firenze ja que totes estan preciosament decorades amb escultures renaixentistes que ens recorden èpoques d'esplendor passades. Són genials... però crec que la vista agraeix veure una plaça nua, sense cap ornament, feta per a caminar sense més, per fer pas mentre es pensa.

Allí m'he assegut i, notant la fredor dels escalons que donen peu a Santa Croce, he pogut pensar, mirar la gent passar, degustar el meu gelat i adonar-me'n que res és tan negre com sembla i que tot té una explicació que almenys faja, si no de vareta màgica, d'atenuador del problema.

Una vegada que ens hem acabat els dos el geladet ens hem mirat i de sobte hem sabut que en necessitaven un altre. Pot semblar una barbaritat menjar-se dos conos seguits però penseu-ho bé. Em queden uns 15 dies escassos d'estar per Firenze cosa que significa que em queden els mateixos dies per gaudir d'uns gelats que no es troben en cap altre lloc. Així que no puc deixar perdre un segon i he de deixar que el meu paladar disfrute ^^

Als gelats els ha seguit un café que semblava tenir mala pinta... però un sopar en bona companyia carregadet de converses i confidències ha aclarit un poc les coses. El punt final de sol l'ha posat una nit en companyia d'aquells que m'acompanyen en l'aventura. Les rialles i les històries han fet disipar-se qualsevol dubte o núvol i malgrat ser completament de nit hi havia sol. Un sol que a principis del dia pensava que no veuria avui.

Perquè un gelat pot ser la solució perfecta per fer dolç un dia en el que el "cotóenpèl de sucre" sembla haver-se acabat i perquè val la pena parlar i deixar que la rialla aflore.

Rebe**