La màgia de les segones parts... =)

Sempre s'ha dit que les segones parts mai foren bones. Discrepe. Sí, discrepe totalment i la prova d'això ha segut aquesta última setmana. Quan les ganes vencen la distància i quan l'amistat guanya, la segona part que podria ser monòtona i repetitiva passa a ser un vertader joc de novetats i boques obertes que repeteixen una i altra volta un "ohh" de sorpresa.

És fàcil ser feliç en un lloc com aquest. Una ciutat encantadora fa l'efecte de marc ambiental perfecte sobre el que dibuixar dies i dies de plans que, malgrat que de vegades es repeteixen, sempre regalen algo de nou. Firenze per sí sola ja em fa ser feliç. Una ciutat tan mítica com aquesta, que alberga tant d'art, que ens permet recòrrer carrers plens d'història que ens translladen a èpoques d'esplendor passades, que sempre té un racó nou; sempre està preparada per donar-me una sorpresa.

Però és clar que, malgrat que sempre és bonica, de vegades, en dies senyalats, desprén un calor especial. Més bé no el desprén ella, sinó la companyia de qui fa que la pròpia ciutat es torne més càlida i palpable que mai. Aquests dies ho has tornat a aconseguir. Perquè malgrat que no haja passat massa temps, malgrat que el contacte no es perda, la teua visita sempre és benvinguda i la teua proximitat font de calidesa.

Perquè en dies com aquest te'n adones de que, malgrat que els companys que ací he conegut són part essencial de l'aventura i conformen el cercle que m'ha escoltat i amb qui he compartit cada dia, les persones de la meua vida real, aquelles que duen anys i anys al meu costat, són les que saben totalment qui és Rebe. Amb tu ocorre això completament. La transparència és tal que no fa falta afegir cap aclaració, cap nota a peu de pàgina (d'eixes que tant t'agrada col·locar en els teus pulcres apunts), cap "però" que continue la frase, cap explicació adicional. Perquè quan parle entens qué vull dir, quan m'explique em comprens sense més, quan et conte et connectes amb mi.

Vaig dir mil vegades que el que més trobaria a faltar en l'erasmus seria el tacte... i és completament cert. Però a més he descobert que en certes ocasions també trobe a faltar la connexió mental que donen anys de coneixença i de companyia.

Perquè per molt que ho intenten, els meus companys de bombolla mai podran compartir el meu passat anterior al 23 de setembre i, per tant, no podran saber qué he viscut, qué he segut, com he crescut, i altres enigmes que per a la gent que m'estima són coses conegudes.

Per això hui somric, i ho faig perquè tinc motius i motius. Aquesta segona part ha segut francament genial. Ha segut l'episodi més humà que la primera part tal vegada va estar emmascarat per la grandesa d'una ciutat plena de monuments renaixentistes que ens obligaven a fer fotos, a visitar museus, a pujar i a entrar, a recórrer places per descobrir l'encant artístic de la ciutat. Ara, en canvi, hem descobert junts l'encant humà, l'encant de prendre café i de descobrir racons amagats de l'ull del turista. L'encant de converses més llargues i sucoses, l'encant de ratets buits però pleníssims, l'encant d'un teatre que ens va fer veure gestos on tan sols hi havia màscares caricaturitzades, l'encant de pobles amagats i quasi bé inaccessibles, l'encant de la crema de mans, l'encant de les honomatopeies de pel·lícules, l'encant de cappuccinos cars que ens fan somriure, l'encant del sabor del mascarpone, l'encant de més dolços típics, l'encant de ser una "faca" i voler ser-ho perquè ens estimarem igual, l'encant de ser una sola persona de dos parts siga on siga. Perquè no importa el lloc quan s'estima de veritat, quan l'amistat és vertadera.

Altres viatges vindran, altres aventures, altres dies de pluja o de sol lluny del nostre poble, altres moments de descobrir nous monuments i noves cafeteries... però sé que siga el que siga, serà genial si som nosaltres.

Rebe**