Firenze lluny... i un silenci que em permeta recordar...

Ahir dia de melàngia, llàgrimes i records que emborronen la mirada i em fan sentir més aferrada a açò que mai.

"Pensaments i impressions en temps real"

Després d’un recibiment un tant fred ara estem un poc més animats… parlem de coses que no tenen massa sentit, fem bromes i riem sense més… sembla com que no volem pensar que demà ja no estarm ací. És difícil arribar a entendre que encara que vulga demà de vesprada no podré animar-los a tots a vindre a prendre café… i tampoc podré anar sola. Parlen però jo tan sols senc un lleu rumor.. estic capficada amb aquestes lletres i embuida en els meus pensaments.

Hui em despedisc d’aquest café de Santa Croce que per a la resta de gent podrá ser banal però que per a mi és ple de sentit i sentiment.

Mirador, 20.00 al meu rellotge i unes llagrimetes que sa’caben de secar. Són uns cels.. unes bellíssimes persones amagades en cos de xiqueta rubia i alta morena d’ulls clars. Arribem al mirador i mentre estic jo parlant (com sempre de coses sense massa sentit) veig que trauen 2 canutets de paper del seu bolso i pille de seguida que són dos detalls per a nosaltres. De seguida canvia l’anvient i allò que semblava destensat i mijanament alegre es torna melàngia. Seiem junts i en veure l’etiqueteta sabem els dos qué es. Ens emocionem i en començar a destapar el regalet les llagrimetes ja no poden estar dins de mi i volen eixir…les deixe eixir… hui s’ho mereixen. Una làmina pintada a mà per l’artista de la tendeta propera a Pitti… la bese inconscientment i junts ens abracem… les trobarem a faltar! Moltíssim. És un moment dificilet i és complicat articular paraules perquè totes es queden buides. Però tots sabem el que sentim i el que pensem. “Lo mejor que me llevo de Florencia sois vosotros tres. Porque cuando ha habido gente que no ha estado vosotros habeis estado ahí.”

Bevem cervessa per canviar de situación i per amalgar una melanconia difícil de tapar amb pipes i cervessa. Ara ja ha passat un ratet i estem parlant com 4 amics.. perquè sé que no els conec però ací això hansegut.

Mire les llums de la ciutat, el rumor de fons, lo proper i lo llunyà. Setembre i Febrer. I tinc la impressió de que quan torne recordaré açò com un somni…

Sé que he de marxar però ara no vull… esta ciutat m’ha enamorat..esta vista, estos monuments, estos boscos, les llums, els monuments… i no vull que aquesta imatge no torne a repetir-se en la meua retina.

“Oye, aquí hay otro!” diu la xiqueta traent un paquetet de les preciades pipes que són el seu i ja el meu tresor personal. Ací deixe d’escriure…

Em quedaría ací ara…

21.38. Mc Donalds de via Cavour. En principi el nostre destí era altre ben diferent… havíem pensat anar a menjar-nos un trosset de pizza al “arquitecto pizzero” i eixa era l’excusa per despedir-nos d’ell. Ell va ser l’inici en el nostre busseig per l’oceà Erasmus i volíem que les seues pizzes foren tant inici com comiat. No ha pogut ser perquè estava tancat. Ara estic ací en la taula del mac i no m’importa el lloc. M’importa la companyia i fa un ratet s’ha reafirmat una vegada més qui val la pena (almenys des dels meus ulls). Maria menja unes creïlles mentre els altres demanen el sopar. Jo escric.

De camí al nostre destí hem passat per llocs emblemàtics de la ciutat on han segut milers les sensacions que he sentit. Ara l’enyorança i la melàngia són la tònica dominant. Recorde moments efímers i les llàgrimes tornen a aflorar. Les deixe caure sense vergonya malgrat que la gent del carrer em mire. Sí, estic plorant… ho mereix esta aventura.

A mesura que ens apropem a Signoria zona una cançó… em resulta familiar. Arribem per l’arc de més a la dreta i els acords s’accentuen. Quina cançó és? Pregunte. Across de Universe em respon ella. M’emocione i ahí comença la meua processó particular de llàgrimes i comiats en silenci. No podía ser altra cançó… sols eixa que dóna nom a una pel·lícula que tant desitjàrem veure junts i que fa poc, al fi, aconseguírem compartir.

En plaça s ens espera el David. M’ha semblat més gran que mai, més autèntic que mai, més bell que mai, més seré que mai. Fins i tot puc dir que crec que m’he marejat, m’he sentit absorta i en un món irreal. És cert que açò és el comiat? És aquest l’adéu…?? No ho puc creure!

Quan ens allumnyem comença a sonar Let it be…altra senyal.. deixa-ho ser, diexa-ho anar. I sé que és hora de tornar… M’acomiade en silenci però no vull fer-ho… em ressigne a saber que demà no hi seré ací.

Una trucada dels meus pares m’alegra. Saben massa com sóc i havien intuït que estaria trista, plorosa… m’animen però m’entenen. Saben que per a mi açò és dur. Els admire.. són els millors pares del món!

23.07…. Pitti………………… buscàvem la Terrassa que dóna a les estrelles…però estava tancada..un senyal o qualsevol altra cosa que diga que no devíem d’anar avui allí. Canviem eixe plan per un més humà, menys original però igualment plaenter. Perquè continuant amb la dinámica d’aquesta aventura hui concloc pensant que el que importa és la situación i no altra cosa. M’enduc tant de tot açò………

Cal caminar… això em recorda la cançó que escolte en les orelles…. Escoltem i callem en silencis pelsn de preguntes que no trobaran resposta… ho sé. Ha segut viure i prou. I tal vegada ahí és on roman la màgia. Siga així o no……… la realitat és aquesta i no altra. Mire Pitti, mire la gent, els cotxes, la llum, les cases…….. i sé que demà no tornaré. La seua posta de sol será per a mi un misteri. El sol cada vegada anirà amagant-se més tard i jo no ho veuré… les notes sonen més ràpid, violins de fons tocant notes greus, un piano que s’afanya per tocar totes les notes com si sabera que demà no les podrá tocar… ací no.

Açò que hui ja és allò perquè Firenze ja no és el meu marc....... en un hotel del Sud de França em baralle per aconseguir uns minuts de connexió que em permeten escriure allò que no sé ni com expressar...hui no sé que dir, no sé de qué parlar, no puc fer-ho... i és rar per a una persona com jo que sempre té una paraula a la boca... però quan l'enyorança d'allò del meu poble es fa enyorança d'açò de Firenze és duríssim expressar-se. En el meu cap s'amontonen milers de frases inconnexes que no busquen eixir... sols romandre amb mi per sempre... no cal dir res si ja està tot dit, no cal parlar quan el silenci és qui em permetrà pensar. Hui sols vull recordar allò viscut amb ella, amb ells, amb mi.

Rebeca**

PD: i no és que no em faja il·lusió la tornada. M'intriga pensar en les noves coses que m'esperen en ma casa i en tot allò que em queda per viure amb la meua gent. Però he esta cinc mesos en una bombolla que hui s'ha punxat... i ara, malgrat que sé que ací és on he d'estar i encara que sé que aquest és el meu lloc... no puc impedir mirar en rere i em deixe dur entre imatges passades però presents mentre sols busque un remei, un moment per tornar, uns dies per fer com que continue allí, formant part del que hui s'ha tancat en mi.