FELIZ NO CUMPLEAÑOS!!

Baixar les escales i trobar-te a la teua gent companya d'aventura erasmus somrient al so de "feliz no cumpleaños" no té preu. Sé, estic ben segura, que ni la mateixa "Alicia en el país de las Maravillas" estava tant contenta corrent entre cartes de color humanes com jo em vaig sentir anit. Globus i globus de colors poblaven el saló i el feien més vistós que mai. La construcció del segle XV que normalment mostra parets embrutades pel pas del temps, poca llum i que demana una reforma a crits anit semblava el decorat d'un alegre circ. I alegre estava jo. Alegre com una xiqueta que no esperava un comiat així. Alegre com el meu record de tot açò.

Sé que la impliació va ser desigual, sé que hi va haver qui es preocupà fins i tot en excés, que ho donà tot per tal que jo somriguera d'orella a orella...ho va aconseguir!I li ho agraisc infinitament. Però també sé que cadascú, en major o menor grau, aportà el seu granet d'arena per fer-me sentir a gust. Perquè vaig tenir el millor cartell que podia imaginar, perquè van pensar cada detall, perquè una bandera firmada per tots ells era el meu somni i ara és realitat, perquè truites de creïlla, invents deliciosos, ensalada de pasta, stracchino i empanadilletes poblaven la taula. Perquè m'esperava un pastís de tres xocolates coronat per perletes de colors amb sabor a xocolate i muntanyetes de nata entre les que asomava un ciri... la veleta del meu desig. Si pogueren entrar dins de mi i saber que vaig desitjar tal vegada es sorprendien... o pot ser no. El que és cert és que no puc confessar-ho perquè hi ha perill de que no s'acomplisca. Realment no es pot dir que siga massa supersticiosa però necessite que aquest desig siga realitat... perquè necessitaré reviure moments com aquests ací o on siga. Perquè quan m'entregaren els regalets vaig ser una xiqueta amb sabatetes noves. I en llegir la carta sincera que uns sentiran més i altres menys però és reflex del meu pas per ací les llàgrimes brollaren i venceren la resistència que la meua gola s'empenyava en imposar. Allí estaven ells... mirant-me amb cares somrient mentre jo intentava articular unes parauletes que ni tan sols arribaven a expressar una mil·lèsima part del que ha segut per a mi esta casa, esta gent, esta aventura.

Firenze m'enamorà com a ciutat molt abans de que hi arribara ací. M'enduc mil racons descoberts i altres que vull que queden per a posteriors visites. Senc una connexió amb ella que va més enllà dels monuments... i ella no va ser una elecció a l'atzar, ni molt menys, va ser la meua decissió, aquella que desitjava. Però també parlava en serio quan els vaig dir que Firenze té ara el sentit que té gràcies a ells... i que la ciutat és preciosa però sense ells es perdrà l'essència d'aquesta experiència. I sé que continuarà encantant-me, i sé que hi tornaré per viure noves coses que ara no se m'han mostrat, però ells no estaran. I la Florència que he viscut amb ells formarà part d'un record que m'acompanyarà sempre.

El sopar fou amé i divertit i em vaig prometre que els maldecaps dels últims dies no participarien anit. I ho vam aconseguir. I n'estic ben orgullosa. Perquè ballar, botar, xillar, cantar tots junts en la meua darrera visita a eixe "lloc de divendres" és la millor reconciliació amb el que érem abans. Allí, sense preocupacions i sense maldecaps sols pensàvem en estar tots junts gaudint del que va ser l'últim divendres d'un grup que divendres que ve perdrà 2 components. Altres en vindran, és cert, altres que ballaran eixa cançó en les nits de divendres i així ha de ser. L'aventura va avant i el show deu continuar... milers de vivències noves vindran per a ells... i altres mil en vindran per a mi. Perquè allà on sigues tens coses per descobrir, allà on vages misteris que resoldre, allà on estigues raons per superar-te, allà on camines motius per caminar.

Sé que Santa Croce va somriure anit de matinada mentre veia a 9 companys d'aventura assaborir un croissant de xocolate mentre rien i parlaven obertament. I també sé que recordà aquells dies de principis de setembre on estàvem en els seus escalons dibuixant una aventura que en uns dies tocarà les seues últimes notes, arribarà a esfumar-se, posarà el punt i final. I no m'imposaré per intentar que siga un punt i seguit... perquè no tindria sentit. No en tindria ja que, malgrat que espere continuar les vivències amb ells, el marc no serà Firenze i, per tant, ni Santa Croce ens mirarà en silenci a la llum de la lluna, ni els carrers de la ciutat ens veuran caminar. Per això ha de ser un punt i final... i sense plors i amb un somriure hem d'acceptar que açò s'acaba.

Però ric i imagine aquesta aventura com un fet puntual i xicotet en una vida que té 365 dies... dels quals 364 van a ser com anit, "feliz no cumpleaños" i sincerament, va ser una nit genial així que... benvinguts siguen els temps futurs!!

Rebeca**