Una bombolla paral·lela...

Coneixeu eixa sensació de dir... estic en casa, tot em resulta familiar, conec carrers amagats, conec racons plens d'encant, sé on comprar el que m'agrada, sé on menjar-me un gelat exquisit, sé on prendre'm una cervesseta i fer festa, se on gaudir d'un bon café amb amics... doncs eixa és la sensació que ja he aconseguit tenir ací en Florència! Com ja he dit alguna que altra vegada, l'erasmus sembla una cursa a contra rellotge i és per això que s'accelera tot el procés. Al principi, de vegades, fins i tot donava vertígen asomar-se a aquesta aventura erasmus però ara senc que duc el control, que m'he equilibrat, que he fet un bagatge de gent i llocs que em permet dir: aquesta és ma casa. Sí, sonarà extrany, de fet si jo 3 mesos enrere hagués escolta a alguna persona afirmar aquesta frase m'hagués quedat sorpresa i li haguera mostrat cara d'incredulitat.

Però avui puc dir que és cert, perquè malgrat que ma casa sempre serà ma casa, que Gata serà el meu poble i les persones que estime la meua gent, ara ací també em senc com en una casa d'alquiler, una casa que és Florència i que al llarg d'aquests mesos m'ha demostrat que puc acoplar-me perfectament a ella i conviure-hi.

És extrany però l'erasmus es podria definir com una experiència paral·lea a la teua vida real, com un munt de coses que ocòrren al mateix temps que ho fa la teua vida normal per altre costat, com un kit-kat que corre, com una bombolla aïllada de la resta.

Sí, aquesta és una bona definició, i he arribat a ella després de passar més de 2 mesos ací, coneixent tot açò, rebent visites i estant sola, eixint i entrant, dinant i sopant... fent vida normal i a l'hora boja.

És com si al principi et guiaren per un remolí, com si et deixaren caure per un "tobogán" i , en certa manera, veieres les coses passar sense ser capaç d'assimilar-les. Però a poc a poc vas conformant-li un sentit i un trellat una mica més racional dins de la irracionalitat que pot arribar a tenir un erasmus.

Ara veig els Nadals ben a prop, puc sentir ja l'oloreta dels carrers de Gata, puc assaborir ja el gust d'una cervesseta amb companyia d'amcis, puc percebre l'aroma d'un café i un berenar, puc notar l'airet pegant-me a la cara mentre passege pels carreres del meu poble... i estic contenta, estic feliç i tinc mooltes ganes!! Perquè la sensació és extranya ja que no vull que acabe aquesta aventura però senc que en part necessite aterrar per uns dies al meu món real, al meu punt de referència.

Perquè cal saber d'on venim per aconseguir anar o desitgem.... i jo vinc d'ahí, del meu poble, de la meua gent, dels meus racons que no són d'alquiler, que sempre seran meus.

Rebe**

PD: la foto d'una nit inesborrable. La primera que apareix on no es reflexe Florència, però, en certa manera, apareix camuflada perquè eixa nit sentia una curiositat boja d'anar-me'n, un agraïment immens i una felicitat desbordant.