Punt d'inflexió.... i continua l'aventura!!

Avui escric de nou…. Després d’un mes de Novembre on han escassejat les actualitzacions sembla ser que desembre vindrà carregadet d’aquestes. Deu ser perquè veig que s’acosta el moment de marxar i senc la necessitat de contar cada coseta que em passa.

I escric des d’una nova situación, des de l’habitació doble en la planta de dalt de la casa. La meua “capelleta” particular de baix ja no és meua i té nou senyor. (i he d dir que ha perdut tot l’encant que jo li havia anat donant al llarg d’aquests dos mesets jeje).

Ara gaudisc d’una habitació més espaciosa, amb dos finestres que em permeten veure el carrer que tantes vegades anomenava quan estava ahí, amb una taula enorme, i amb la companyia de Maria.

Sí, estic ja en l’habitació doble, i no sé perquè però hi ha una cosa dins de mí que em diu que no és bon senyal, que el temps corre i no puc fer res per parar-lo.

Note com vull arrapar cada minut. No em vull quedar en casa veien els dies passar davant meu (mai ho he fet), sinó que vull eixir, respirar, observar i aprofitar tot el que l’erasmus em regala.

Entre els companys comentem moltes vegades que, en visitar un lloc nou, en fer un viatge, mirem per totes bandes intentant fotografiar l’estampa completa mentre repetim a dins nostre “ que no se m’oblide, que no se m’oblide cap detall”.

Però que el rellotge còrrega és inevitable, per això sols queda el reclam de que viuré com vull viure açò, em rodejaré de la gent que em fa sentir-me a gust i visitaré tot el que puga visitar. Menjaré el que m’ofereixen, parlaré de mil converses, somriuré una vegada més i eixiré al carrer a descobrir nous racons perquè, malgrat que hem caminat molt i que hem visitat molts indrets, n’estic plenament segura de que la ciutat continua amgant secrets.

Al principi dèia que no volia acostumar-me a veure el Ponte Vecchio, que no volia veure assomar la cúpula Brunelleschi entre les cases i no sentir res, que volia emocionar-me cada vegada que pujara al mirador… de moment ho he aconsguit perquè quan vaig pel carrer i ella s’asoma curiosa somric, perquè encara em sembla màgic passar per davant de Santa Croce en bici, perquè continue sorprenent-me, … continua sorprenent-me aquesta ciutat.

Sí, escric ja des de l’habitació doble i això marca un punt d’inflexió, la meiat d’un període. Cert. I qué? He aprés a veure la botella mig plena i és per això que pensé que encara em queda una altra meitat que viure. A més se que quan arribe el final no será un comiat perquè senc a dins meu que Florència per a mi no acaba en febrer sinó que s’ha creat una mena de vincle i una veueta dins de mi em diu que tornaré.

Hem d’escoltar als grans quan diuen allò de….Recuerda que el final no empieza hoy……………

Rebe**