M'apunte a somiar.........

Plorar i riure a l’hora, suspirar i emetre una rialla, voler quedar-te i tindre unes ganes boges de tornar, parar de sobte o seguir caminant, obrir els ulls o continuar somiant…

Sensacions que em recorren i no em deixen pensar amb claretat. Espirals de colors que em fan sacsejar.

No hi han paraules, sabem que no s’han creat ni es crearan mai mots capaços de descriure tanta felicitat i benestar junt. És tan injust no saber qué dir i a l’hora roman en eixe misteri tanta màgia… perquè d’això es tracta en últim terme, de que les emocions siguen indescriptibles i que els sentiments afloren deixant darrere paraules que ni tan sols s’acostarien vagament a expressar tot allò que per dins ens rossega de gust.

El meu somni, com el teu, també comença un dimecres 4 de Novembre. Una part de mi està ací, en Florència, i l’altra ve hui a visitar-me. Ja és tard, en aquesta ciutat es fa fosc prompte i són ben entrades les 19,30. “ Bona hora per eixir de casa Rebeca! Recorda que no pots fer tard!” em dic a mi mateixa i isc de casa camí d’un somni, el teu somni, un somni de 5 dies.

A Santa Maria Novella m’espera un tren que em durà directe a Pisa. El viatge, malgrat que és tard i el tren està en total calma, resulta animat per un munt de sensacions interiors que no deixen buit ni un racó del meu cos. Mire a la gent, observe a qui viatja amb mi… tots ells callats, mirant per les finestres, cadascú amb la seua vida a les esquenes, però totalment aliens al moviment interior que estic sentint, llunyans a entendre que eixa xica del mocador de tons verds que escolta música està radiant perquè espera al seu altre jo.

Experimentar il·lusió per l’arribada, desfici per l’espera, emoció per la visita, nervis pel reencontré, curiositat per les primeres paraules, incertesa per les novetats, ganes pel tacte d’un abraç,… vos assegure que tot això es pot sentir conjuntament dins d’u mateix... i sí,cert és, sents que vas a explotar… a explotar de felicitat!

Espere. Menge uns sandvixos de mortadela als que no preste cap atenció, pele unes mandarines a les que no els senc ni el gust… i perquè? Perquè els nervis augmenten, va acostant-se l’hora i sols pensé: que arribe ja, que arribe ja, que arribe jaaaa!!

I sí, malgrat que eixos minuts es fan eternes hores, al final el moment que desitge es fa realitat…. Em plante en “arrivi”. Veig que la porta opaca s’obri i observe curiosa i intrigada com comença a eixir la gent carregada amb maletes… “on està? Tarda… li haurà passat algun contratemps d’última hora??...” i de sobte, quan la irracionalitat comença a fer-me pensar coses sense cap sentit, veig un cabet , una cara amb ulls blevets que camina, que ve xarrant entre alegre i nerviós amb una altra dona, que s’apropa a la porta d’eixida… ELL. Em somriu i li somric. Li regale eixe abraç que tants dies duia prometent-li i de sobte em senc tan bé, tan com en casa…tan arropada…immensament feliç.

Moltes voltes, abans d’anar-me’n d’Erasmus, solia dir a la gent que estime que trobaria a faltar el tacte… temps després, amb el pas dels dies, he descobert quan cert era allò que deia en setembre.

I és que allí, plantada enmig de la gent i abraçada a tu vaig sentir que havíem guanyat la partida a la distància que havia anat posant-se entre nosaltres perquè, malgrat que al llarg d’estos 45 dies t’he sentit tan a prop com sempre, és cert que un abraç ens xiuxiueja a l’orella “sí, és com abans, res ha canviat”.

L’anada en autobús camí a Florència és un continu de somriures, mirades i paraules que intenten expressar com estem, com ens sentim… ho aconsegueixen un poquet però els dos sabem que el que tenim per dins és més intens, molt més.

Després, com bé dius, Via di Bardi… i comença l’aventura.

És cert, encara que passàrem hores i hores intentant contar tot allò viscut no arribaríem tan sols a expressar un 1% del que els nostres cors han sentit aquests 5 dies… aquesta és la màgia de la que parlava més amunt: la màgia de l’emoció.

El meu somni parla de recuperar un pijama amb olor especial, d’una panxeta suau, de rialles en un llit, de converses a totes hores, d’un desordre d’habitació que m’encanta, d’un mirador amb sabor a iogurt de fresa, d’unes esglésies amants de la cervessa i la dolça nutella, d’unes madalenetes “plum cake” que ens encanten, d’un llit estret però que em fa dormir més bé que mai, d’una pasta carbonara que dijous va tindre un gust especial, d’un desdejuni amb vistes a Santa Croce, d’una Signoria amb mil angles fotografiats, d’un Duomo exhuberant impossible de veure sencer d’un cop de vista, d’una torre renaixentista mora, d’un mercat amb olor a pell, d’un arc de la República que somiem, d’un carrousel de pel·lícula, d’una flor que ens diu bon dia en obrir la porta, d’una expedició espeològica a una cúpula, d’una cara de caricatura, d’una guitarra que hipnotitza a Signoria, d’una festa amb sabor a limoncello, d’una focaccia als Ufizzi, d’un spresso amb vistes al Duomo i amb taceta de regal, d’unes trompetes estridents, d’una biblioteca descoberta, d’una nit piruleta fiorentina, d’un wafel i un crêpe a mitges, de la millor pizza 4 stagioni del món mundial, de besets amb vistes al Ponte Vecchio, d’un pic-nik vora una torre Pendente , de sobrets i sobrets de sucre, de comiats que són un fins ara…………. De tu i de mi…dels dos i d’un.

Ara recorde perquè estic fora del comú…. Perquè és, simplement, meravellós!

I perquè ahí és on vull estar si això significa viure més moments com els que han omplit aquests dies a Florència.

Ja és 9 de noviembre i has de tornar a casa, amb un nuc a la gola que amaga llàgrimes de melàngia camine camí d’un tren que em resulta sorprenentment buit….aleshores, entre la melanconia i l’enyorança pensé en tot allò viscut i somric. Estic desperta? Estic dormint? Res importa… sóc feliç… perquè una vegada més ho HEM aconseguit!

Ara... un "mal benestar"... sensacions entrellaçades però vençudes per la força de l’estima demanen tornar algún dia als racons secrets amagats de la ciutat que ja tenen nom propi .

El somni sols ha fet que començar i sí, accepte eixe bitllet al teu costat.

A fi de comptes, això és la vida… i que és la felicitat? Deu ser el que estic experimentant.

Rebe** (amb bitllet al teu costat...)