Un any del meu inici d'erasmus... i puc dir que ha segut, és i tinc la impressió de que continuarà sent, una de les millors experiències de la meua vida.
Saber que per aquestes hores estaria obrint la porta de la meua nova llar a punt per descobrir mil sorpreses amagades en forma d'amistats, coneixements, lliçons i diversió em roba una llagrimeta al mateix temps que esbosse un gran somriure.
L'altre dia, mentre llegia lletres i lletres boniques plenes de records que havien eixit de la mà de grans amics companys d'aventura em vaig sorprendre plorant al mateix temps que soltava una gran rialla.
Sé que a la pregunta "repetiria" contestaria amb un gran "sí" amb els ulls tancats i la il·lusió en la pell. Tornaria a voler tenir la innocència, la por i el desig. Sí, és cert, no m'ho pensaria, agafaria la maleteta blava que encara avui conserve darrere de l'armari de la meua habitació, i eixiria volant disposada a reviure tot allò que passà allí.
Eixa maleta sembla que cride per sortir de nou a viure moltes coses més, sembla que estiga resistint-se a ser guardada amb la resta de bàrtuls que s'amontonen en un cuartet menut de la part baixa de la caseta, sembla que hui parle demanant-me que tornem a viatjar juntes. Però em pare a pensar, i amb melàngia als ulls, descobrisc que no seria mai igual. Per moltes vegades que viatge a Firenze, per molts reencontres que hi haja entre tots els que allí ens coneguerem, és cert que serà difícil que ens envolte la màgia que desprengué aquella ciutat quan tots junts participàvem del mateix espai. Fórem companys d'aventura, compartírem un temps i un lloc que ja mai tornarà. Visquérem tants instants junts que és impossible recollir-los tots de nou i abocar-los en un saquet per poder traure'ls i assaborir-los una vegada més.
L'Eramus 09-10 és ja història, i somric al descobrir que he format part d'ella. Els records estan vius, la memòria ens permet reviure amb imatges tot el que ens aportàrem els uns als altres, la comunicació que vertaderament importava no s'ha trencat, i m'alegra saber que, malgrat que Firenze no tindrà mai aquella llum que va tindre, sempre posseïrem un gran tresor: el record... i ens sentirem afortunats d'haver pogut ser partíceps d'aquell any únic.
Recordar l'inici, el comiat de la família a l'aeroport amagant les llàgrimes per que no patisquen, divisar les llums de Firenze al fons mentre vas amb l'autobús directa al nou destí, sentir els nervis per la incertesa del qué serà, baixar i pegar un botet en el sòl adoquinat quan divises el cim de la cúpola al fons, descobrir 3 desconeguts amics que t'esperen, entrar a la nova llar per creure que és la millor casa de la ciutat i amb el temps adonar-te'n de que era cert, dormir per primera vegada sota un sostre de cúpules, escriure per primera vegada al blog mentre la il·lusió és qui mou els teus dits, despertar i descobrir que no és un somni perquè continues estant allí, passejar per primera vegada per la teua nova ciutat, creuar ponte alle grazie sense imaginar que el travessaràs mil vegades més bé siga sola o acompanyada, plovent o amb sol, amb un gelat en les mans o sobre la bici morada, amb la millor companyia o amb desconeguts, amb amics i familiars, amb companys d'aventura,... desdejunar per primera vegada allí, en el millor lloc per fer-ho, amb Santa Croce com a escenari i amb una pasta dolce de cioccolato entre les mans; oblidar-te el dni, dinar, berenar i sopar acompanyada dels que (sorprenentment ràpid) van sent menys extranys, provar l'alegria de la nit, somriure més i gitar-te cansada però sabent que aquesta aventura té sentit.
Totes aquestes sensacions sols en un dia............ impossible descriure, ni amb tots els fulls i blogs del món, el que ha segut el que hem viscut. Perquè quan es parla d'emocions, de sentiments i d'experiències les paraules falten, es tornen insuficients i tan sols el record únic i personal dibuixa les imatges viscudes s'apropa a allò que va ser.
Sí, tornaria,... tornaria a menjar pasta amb tomaca i salsitxes i/o atun dia rere dia, tornaria a haver de fer llargs passejo amb bicicleta per comprar, tornaria a netejar una i altra vegada el cuarto de bany, tornaria enfrentar-me amb la lenta burocràcia italiana, tornaria a enyorar el menjar de ma mare, tornaria a desitjar visites, tornaria a voler que durara molt més, tornaria a mullar frollini amb llet a altes hores de la matinada, tornaria a menjar iogurts en el sofà després de dinar mentre tenim llargues converses de "sabias que...?", tornaria a descobrir a la gent, tornaria a desenganyar-me i a encertar de nou, tornaria a trobar la Mensa de la mà del millor guia o a menjar-me nerviosa el dinar sabent que l'espera d'un examen es fa més curta perquè és compartida, tornaria a menjar gelats i gelats amb guants a les mans en ple hivern, tornaria a veure sèries gitada al colxó gegant, tornaria a suportar la frase "no has visto esta peli??", tornaria a aprendre italià en aquell curs de gent genial que cantava cançons de giovanotti o vasco rossi, tornaria a il·lusionar-me amb un llaç de color blau, tornaria a intentar aprendre sevillanes, tornaria a jugar al "pollito inglés" en un jardí de conte, tornaria a fer llargues caminates amb bici per berenar tots junts, tornaria a eixir i ballar pas-dobles amb estàtues, tornaria a preparar café per a tots, tornaria a xillar "em sents??" a la web-cam, , tornaria a enyorar açò, tornaria a dir-vos que vos estime en la distància, tornaria a rebre-vos amb els braços oberts, tornaria a planificar viatges i viatges, tornaria a visitar eixe país tan desigual, tornaria a començar dient "yo m compro la bici" per acabar agafant-ne una de la casa del costat, tornaria a equivocar-me partant italià i a riure'm quan vosaltres ho féieu, tornaria a deleitar-me amb una pasta dolce i un cappuccino amb sucre negre del caffé mario, tornaria a planificar una vesprada amb vosaltres, tornaria a fer cartellets amb fosfis de colors, tornaria a comprar regals, tornaria a descobrir el fred toscà, tornaria a racons secrets que tenen nom, tornaria a escriure entre escultures al so d'una guitarra, tornaria a esforçar-me per aprovar, tornaria a fer noves amistats, tornaria a acudir a festes d'aniversari, tornaria a veure a un cambrer presumir de ser malabarista, tornaria a discutir sobre la llengua, tornaria a escoltar "andare" gitada en la pedra freda, tornaria a estimar les postes de sol italianes, tornaria a caure'm i a compartir patositat, tornaria a parar-me en Ponte Vecchio, tornaria a escoltar els beatles, tornaria a arreplegar-vos en l'aeroport, tornaria a parlar 5 mesos castellà amb el meu accent particular, tornaria a estudiar psicologia en aquella "espècie" de facultat, tornaria a escoltar llistes de reproducció amb música andalusa mentre dinem, tornaria a conèixer als nostres italians, tornaria a tenir converses sobre cultures, tornaria a sentir el "tec" de la porta a l'obrir-se, tornaria a desitjar un altre cor de cristall, tornaria a oblidar comprar un bitllet de tren presa de l'emoció, tornaria a pintar la bici amb spray, tornaria a estimar Via dei Bardi, tornaria a eixir quan està nuvolat, tornaria a recorrer meravelloses distàncies en cotxe, tornaria a menjar-me les meues magdalenetes preferides, tornaria a pujar eixos escalonets empinats del mirador, deleitant-me amb Firenze a vista d'ocell, per descobrir, una vegada més, perquè estic ací.
No tornarem a l'escenari original sent els mateixos que interpretàrem aquell somni... però dormim totes les nits i, per tant, pot haver-ne milers més... Així, podem continuar intentant-ho mentre compartim cafés, dolços, converses i somriures com aquells en altres ciutats encantades.
I quan la melàngia decidisca visitar-me la rebré i li obriré la meua caixeta, rebuscaré entre entrades a monuments, facturetes, taps de botella, flors de paper, dibuixos a color, dedicatòries, servilletes escrites, fotos impreses, regalets i postals, retalls de paper, llaços i cartes, ..... i una part de mi viatjarà a aquell temps. I una vegada més ploraré mentre ric, una sensació que sols la té qui ha viscut això així.
A tots vosaltres... als que continueu estant i als que ja no hi formen part, als que heu lluitat i als que heu escrit, als que heu pensat i als que heu recordat algun instant, als que seguiu somrient i als que voldríeu tornar, als que lluiteu per que no acabe i als que no cregueu en escriure un punt i final, als que heu llegit i heu parlat, als que heu compratit la vostra vida d'ací amb la meua d'allà, als que heu trobat un altre llaç i als que continueu tararejant, als que m'esperàreu i als que van estar, als creadors de llaunes de paté i als fotògrafs d'imatges del record, ....a Firenze. Grazie.
Rebe**
