Són les 19,46…. Tan sols fa tres horetes llargues que vos he deixat en l’estació. Allí, a través del cristal he pogut veure caretes q em mostraven que s’ho havien passat bé, que havien disfrutat, que havien vist ja, per fi, allò que al llarg de quasibé un trimestre havia segut capaç de contar-los un poquet. Una lleugeríssima idea que ara ja coneixen molt millor perquè sí, heu pogut viure 3 dies del que jo he estat vivint 3 mesos.
Ara, en tornar acasa, ja hi ha fotos de les nits viscudes amb vosaltres...d’una nit de divendres una mica boja i d’un dissabte amb sabor a raïm que donava la benvinguda a un any nou fictici però divertit. Fotos i fotos amb una tònica dominant: els somriures!! I és que mireu-les i descobrireu com en totes elles apareguem rient-nos. Raó té la personeta m’ha dit en veure-les que irradiavem felicitat. És cert, no sé vosaltres, però jo he segut immensament feliç tenint-vos ací. A més s’heu portat més que bé amb mi, heu segut agraïdes, esplèndides (fins i tot un poc massa) i comprensives. Heu tingut paciència quan ha calgut (luna de miel, crepúsculo del amor, brisa marina etc.), heu gaudit, heu sabut estar immerses en açò,… i… entre totes aquestes coses destaque el fet que s’hageu integrat amb la meua gent d’ací! Gràcies de tot cor, perquè no he sentit en cap moment la necessitat de fer de pont entre vosaltres i ells, perquè han donat i heu donat, perquè han posat de la seua part i vosaltres heu correspost, perquè hem segut tots un grup, perquè hem deixat a banda llengües i costums per fer un lligam aquests dies que ens ha permés viure junts el que és esta experiencia.
En resum, vos han fet partíceps del que és la nostra vida ací i vosaltres els heu fet partíceps del que som nosaltres.
No sé com expressar quant d’agraïment senc dins de mi! Ara, asseguda al meu llitet mire el “colxonot” on fa res estaveu vosaltres… està buit, blanc, sense llençols, mantes i nòrdics que vos protegien del fred de Florència. No hi ha rebombori, ni maletes pel sòl, ni colors, ni roba… no esteu vosaltres. D’escriure i rememorar allò viscut em fa un nuguet a la gola…però no vull entristir-me.. .esta vegada no! Perquè d’ací tres dies vos veig de nou i sé que vindran mil històries més que viure amb vosaltres.
Així que no vull cares tristes…penseu amb tot el que hem viscut i dibuixeu un somriure!! Perquè els gelats, la pasta, la cervessa, l’aperitivi, el duomo, il forno, Signoria, el David, el campanile, el ponte vecchio, el mirador, space, glamour, el Porcellino, santa croce, via di bardi, el pizzero, els capuccinos,… ja tenen un lloc en vosaltres i perquè ells ja han vist a un grup d’amigues úniques que no han dubtat en agafar un avió i visitar-me.
Perquè necessitava eixa abraçada vostra que em regalareu dijous només baixar de l’autobús, i exes mirades, i eixes carreres, i les converses, …
Gràcies per haver-me regalat tants momentetes guapets estos dies! Perquè després d’estar tant de temps ací necessitava veure-vos, sentir contacte amb la gent que du anys al meu costat, amb les meues amigues de la infància amb les que tantes coses he compratit i amb un sol que he tingut el privilegi de conèixer en la carrera.
Cadascuna és com és però sou excel·lents!!
I sé que tota persona que està ací d’erasmus voldria sentir el benestar que he sentit jo al llarg d’aquests curts però intensos moments!
Mil gràcies per haver vingut a Firenze xiquetes!
Rebe**
PD: la foto... en quant arribeu... elegiu-la i l'adjunte =)
