GRAZIE MILLE RAGAZZI =)

PARA ANA, FRANCESCO, FRAN, CRIS,SILVIA, MARÍA Y GONZU.

Esto es un sueño, mi sueño, un sueño ambientado en una ciudad de cuento, calles adoquinadas, luces y tiendas, monumentos bellos, casas encantadas, jardines verdes , cielo claro y con nubes, tiempo de sol y lluvia, tierra de calor y frío, españoles e italianos… erasmus… y entre ellos… 7 personas brillantes: vosotros.

Es un sueño que se cuenta con risas y sonrisas… que tiene sabor dulce, que huele a café, que sabe a pasta, que contenta y emborracha de placer.

Este sueño habla de desayunos con vistas a nuestra Santa Croce, de comidas para 8, de pasta con tomate, atún y queso, de conversaciones que duran horas y horas. Habla también de meriendas con sabor a capuccino calentito acompañando siempre de dulces, de repostería varia que sale de vuestras manos, de galletas y bizcochos, de tortitas con nata y chocolate, de trufas caseras, de pastelitos varios, de cafés que se convierten en ron que ameniza ratos de cartas. Habla también de noches comunes, de ensaladilla, tortilla, pollo o empanada… de fiestas con borracheras graciosas, de guías y guiados, de amigos invisibles, de reyes y presidentes mentirosos que viven en pirámides de cartas…

Y así, mientras se comparten tantos ratos se cuentan historias, y con este ir i venir compartimos momentos que se suman para terminar conformando una aventura única.

Hoy es 15 de diciembre… mañana vuelvo a nuestro país para pasar las Navidades en familia, rodeada de mis amigos, de mi gente… estoy contenta, ilusionada y feliz! Llevo casi tres meses aquí y percibo que necesito volver, aterrizar, pisar suelo y reponer fuerzas. Pero es extraño porque al mismo tiempo siento que mi sitio está ahora aquí, con vosotros, compartiendo mañanas y tardes, fiestas y despertares, paseando en bici o andando, quedando en el Duomo o en Santa Croce… me siento dividida…

Hace poco más de media horita que nos hemos dado un abrazo de despedida… y estoy contenta y triste. No he podido evitar que saltasen unas lagrimitas y cuando volvía a casa con la bici he tenido la sensación de que se me escapaba el tiempo. No quiero que pase esto, no quiero despertar del sueño… porque a veces es duro y todos lo sabemos, porque hay añoranza y se echa de menos… pero la compañía y la unión nos permiten ganar la partida y salimos vencedores con una sonrisa.

Necesito volver con los míos pero os necesito a vosotros... porque aquí sois mi gente, sois mi pequeña-gran familia Erasmus. Porque en realidad Firenze tiene esta luz debido a que estáis conmigo. Y se que sin vosotros sería diferente... porque no es la ciudad sino la gente, mi gente, cada uno de vosotros y los siete en conjunto. Porque todos me habéis enseñado algo, cada uno de vosotros me ha aportado una cosita que me está haciendo crecer como persona. Porque el Erasmus, más que una experiencia a nivel académico, es una experiencia a nivel humano.

Es sorprendente ver como se aceleran las relaciones personales aquí… la confianza se acentúa hasta límites que ni hubiera imaginado,… los miedos y temores dejan paso a manos que se tienden dispuestas a ayudar. Es sorprendente lo rápido que va todo, es irreal, es mágico… en definitiva es, como hablamos siempre, una burbuja paralela a nuestra vida.

Parece mentira que ya hayan pasado 3 meses… y es raro porque ha pasado rapidísimo pero a la vez pienso en aquel 23 de septiembre y está lejano… son tantas las cosas que hemos vivido, tantos momentos!!

De pensar que habrá un punto y final me pongo triste… lo sabéis. Porque para vosotros es más llevadera esta despedida por vacaciones… porque volveréis y aún os quedarán muchos meses y con ellos mil historias que vivir juntos… pero para mi es distinto, para mi es un punto de inflexión. Es como si sintiera que el tiempo pasa y quiero atraparlo. Por eso prefiero pensar que con febrero vendrá un punto y seguido… y que aunque dejemos Firenze vendrán otras cosas, tendremos una casa en cada ciudad, nos reuniremos, recordaremos lo vivido y sonreiremos con nostalgia mientras preparamos nuevas aventuras que vivir juntos. Así que acabo de decidir que voy a cambiar la tristeza y las lagrimitas por sonrisas porque nos queda mucho camino que recorrer.

Niños disfrutad mucho de la Navidad, comed los guisos de vuestras mamis, pasadlo en grande con los amigos, pasead por vuestras ciudades, bebed vuestro ron y vuestra cerveza, no comáis pasta sino que hincharos a potajes caseros, vivid a tope cada día, aprended nuevas recetas, saboread vuestras raíces, empaparos de cariño y tacto, salid de fiesta a tope, charlad con vuestra gente, aprovechad cada minuto… y volved con las pilas bien cargadas y con lo ánimos a tope porque nos quedan muchíiiiiiiiiiiiisimas cosas más por vivir.

Mañana volaré a mi casa, me esperará mi gente, mi pueblo, mi vida real… pero vosotros continuaréis conmigo porque ya formáis parte de mi. =)

Este es mi sueño, mi burbuja, mi Erasmus… gracias Gonzu, María, Silvia, Cris, Fran, Francesco y Ana por haberlo hecho posible.

Rebe**

fine di settimana amb les XIQUETES........ =)

Són les 19,46…. Tan sols fa tres horetes llargues que vos he deixat en l’estació. Allí, a través del cristal he pogut veure caretes q em mostraven que s’ho havien passat bé, que havien disfrutat, que havien vist ja, per fi, allò que al llarg de quasibé un trimestre havia segut capaç de contar-los un poquet. Una lleugeríssima idea que ara ja coneixen molt millor perquè sí, heu pogut viure 3 dies del que jo he estat vivint 3 mesos.

Ara, en tornar acasa, ja hi ha fotos de les nits viscudes amb vosaltres...d’una nit de divendres una mica boja i d’un dissabte amb sabor a raïm que donava la benvinguda a un any nou fictici però divertit. Fotos i fotos amb una tònica dominant: els somriures!! I és que mireu-les i descobrireu com en totes elles apareguem rient-nos. Raó té la personeta m’ha dit en veure-les que irradiavem felicitat. És cert, no sé vosaltres, però jo he segut immensament feliç tenint-vos ací. A més s’heu portat més que bé amb mi, heu segut agraïdes, esplèndides (fins i tot un poc massa) i comprensives. Heu tingut paciència quan ha calgut (luna de miel, crepúsculo del amor, brisa marina etc.), heu gaudit, heu sabut estar immerses en açò,… i… entre totes aquestes coses destaque el fet que s’hageu integrat amb la meua gent d’ací! Gràcies de tot cor, perquè no he sentit en cap moment la necessitat de fer de pont entre vosaltres i ells, perquè han donat i heu donat, perquè han posat de la seua part i vosaltres heu correspost, perquè hem segut tots un grup, perquè hem deixat a banda llengües i costums per fer un lligam aquests dies que ens ha permés viure junts el que és esta experiencia.

En resum, vos han fet partíceps del que és la nostra vida ací i vosaltres els heu fet partíceps del que som nosaltres.

No sé com expressar quant d’agraïment senc dins de mi! Ara, asseguda al meu llitet mire el “colxonot” on fa res estaveu vosaltres… està buit, blanc, sense llençols, mantes i nòrdics que vos protegien del fred de Florència. No hi ha rebombori, ni maletes pel sòl, ni colors, ni roba… no esteu vosaltres. D’escriure i rememorar allò viscut em fa un nuguet a la gola…però no vull entristir-me.. .esta vegada no! Perquè d’ací tres dies vos veig de nou i sé que vindran mil històries més que viure amb vosaltres.

Així que no vull cares tristes…penseu amb tot el que hem viscut i dibuixeu un somriure!! Perquè els gelats, la pasta, la cervessa, l’aperitivi, el duomo, il forno, Signoria, el David, el campanile, el ponte vecchio, el mirador, space, glamour, el Porcellino, santa croce, via di bardi, el pizzero, els capuccinos,… ja tenen un lloc en vosaltres i perquè ells ja han vist a un grup d’amigues úniques que no han dubtat en agafar un avió i visitar-me.

Perquè necessitava eixa abraçada vostra que em regalareu dijous només baixar de l’autobús, i exes mirades, i eixes carreres, i les converses, …

Gràcies per haver-me regalat tants momentetes guapets estos dies! Perquè després d’estar tant de temps ací necessitava veure-vos, sentir contacte amb la gent que du anys al meu costat, amb les meues amigues de la infància amb les que tantes coses he compratit i amb un sol que he tingut el privilegi de conèixer en la carrera.

Cadascuna és com és però sou excel·lents!!

I sé que tota persona que està ací d’erasmus voldria sentir el benestar que he sentit jo al llarg d’aquests curts però intensos moments!

Mil gràcies per haver vingut a Firenze xiquetes!

Rebe**

PD: la foto... en quant arribeu... elegiu-la i l'adjunte =)

Punt d'inflexió.... i continua l'aventura!!

Avui escric de nou…. Després d’un mes de Novembre on han escassejat les actualitzacions sembla ser que desembre vindrà carregadet d’aquestes. Deu ser perquè veig que s’acosta el moment de marxar i senc la necessitat de contar cada coseta que em passa.

I escric des d’una nova situación, des de l’habitació doble en la planta de dalt de la casa. La meua “capelleta” particular de baix ja no és meua i té nou senyor. (i he d dir que ha perdut tot l’encant que jo li havia anat donant al llarg d’aquests dos mesets jeje).

Ara gaudisc d’una habitació més espaciosa, amb dos finestres que em permeten veure el carrer que tantes vegades anomenava quan estava ahí, amb una taula enorme, i amb la companyia de Maria.

Sí, estic ja en l’habitació doble, i no sé perquè però hi ha una cosa dins de mí que em diu que no és bon senyal, que el temps corre i no puc fer res per parar-lo.

Note com vull arrapar cada minut. No em vull quedar en casa veien els dies passar davant meu (mai ho he fet), sinó que vull eixir, respirar, observar i aprofitar tot el que l’erasmus em regala.

Entre els companys comentem moltes vegades que, en visitar un lloc nou, en fer un viatge, mirem per totes bandes intentant fotografiar l’estampa completa mentre repetim a dins nostre “ que no se m’oblide, que no se m’oblide cap detall”.

Però que el rellotge còrrega és inevitable, per això sols queda el reclam de que viuré com vull viure açò, em rodejaré de la gent que em fa sentir-me a gust i visitaré tot el que puga visitar. Menjaré el que m’ofereixen, parlaré de mil converses, somriuré una vegada més i eixiré al carrer a descobrir nous racons perquè, malgrat que hem caminat molt i que hem visitat molts indrets, n’estic plenament segura de que la ciutat continua amgant secrets.

Al principi dèia que no volia acostumar-me a veure el Ponte Vecchio, que no volia veure assomar la cúpula Brunelleschi entre les cases i no sentir res, que volia emocionar-me cada vegada que pujara al mirador… de moment ho he aconsguit perquè quan vaig pel carrer i ella s’asoma curiosa somric, perquè encara em sembla màgic passar per davant de Santa Croce en bici, perquè continue sorprenent-me, … continua sorprenent-me aquesta ciutat.

Sí, escric ja des de l’habitació doble i això marca un punt d’inflexió, la meiat d’un període. Cert. I qué? He aprés a veure la botella mig plena i és per això que pensé que encara em queda una altra meitat que viure. A més se que quan arribe el final no será un comiat perquè senc a dins meu que Florència per a mi no acaba en febrer sinó que s’ha creat una mena de vincle i una veueta dins de mi em diu que tornaré.

Hem d’escoltar als grans quan diuen allò de….Recuerda que el final no empieza hoy……………

Rebe**

Una bombolla paral·lela...

Coneixeu eixa sensació de dir... estic en casa, tot em resulta familiar, conec carrers amagats, conec racons plens d'encant, sé on comprar el que m'agrada, sé on menjar-me un gelat exquisit, sé on prendre'm una cervesseta i fer festa, se on gaudir d'un bon café amb amics... doncs eixa és la sensació que ja he aconseguit tenir ací en Florència! Com ja he dit alguna que altra vegada, l'erasmus sembla una cursa a contra rellotge i és per això que s'accelera tot el procés. Al principi, de vegades, fins i tot donava vertígen asomar-se a aquesta aventura erasmus però ara senc que duc el control, que m'he equilibrat, que he fet un bagatge de gent i llocs que em permet dir: aquesta és ma casa. Sí, sonarà extrany, de fet si jo 3 mesos enrere hagués escolta a alguna persona afirmar aquesta frase m'hagués quedat sorpresa i li haguera mostrat cara d'incredulitat.

Però avui puc dir que és cert, perquè malgrat que ma casa sempre serà ma casa, que Gata serà el meu poble i les persones que estime la meua gent, ara ací també em senc com en una casa d'alquiler, una casa que és Florència i que al llarg d'aquests mesos m'ha demostrat que puc acoplar-me perfectament a ella i conviure-hi.

És extrany però l'erasmus es podria definir com una experiència paral·lea a la teua vida real, com un munt de coses que ocòrren al mateix temps que ho fa la teua vida normal per altre costat, com un kit-kat que corre, com una bombolla aïllada de la resta.

Sí, aquesta és una bona definició, i he arribat a ella després de passar més de 2 mesos ací, coneixent tot açò, rebent visites i estant sola, eixint i entrant, dinant i sopant... fent vida normal i a l'hora boja.

És com si al principi et guiaren per un remolí, com si et deixaren caure per un "tobogán" i , en certa manera, veieres les coses passar sense ser capaç d'assimilar-les. Però a poc a poc vas conformant-li un sentit i un trellat una mica més racional dins de la irracionalitat que pot arribar a tenir un erasmus.

Ara veig els Nadals ben a prop, puc sentir ja l'oloreta dels carrers de Gata, puc assaborir ja el gust d'una cervesseta amb companyia d'amcis, puc percebre l'aroma d'un café i un berenar, puc notar l'airet pegant-me a la cara mentre passege pels carreres del meu poble... i estic contenta, estic feliç i tinc mooltes ganes!! Perquè la sensació és extranya ja que no vull que acabe aquesta aventura però senc que en part necessite aterrar per uns dies al meu món real, al meu punt de referència.

Perquè cal saber d'on venim per aconseguir anar o desitgem.... i jo vinc d'ahí, del meu poble, de la meua gent, dels meus racons que no són d'alquiler, que sempre seran meus.

Rebe**

PD: la foto d'una nit inesborrable. La primera que apareix on no es reflexe Florència, però, en certa manera, apareix camuflada perquè eixa nit sentia una curiositat boja d'anar-me'n, un agraïment immens i una felicitat desbordant.

TI AMERÓ...

Nella pace del mattino ti amerò

Con follia ed equilibrio ti amerò

Con la rabbia dei miei anni 

Come mi insegnasti tu 

Con un grido sulla pelle ti amerò.

Nel silenzio di un segreto ti amerò

Sconfinando nel proibito ti amerò

Come io sarò capace 

Come sò che più ti piace 

Cominciando dal finito ti amerò.

Ti amerò, ti amerò 

Come non mi hai mai permesso 

Ti amerò, ti amerò 

Più di prima, più di adesso...

Tararaira rara, tararaira rara 

Nascondendoti in me stesso, ti amerò.

Frai i colori del mercato,io e te 

Fare il bis col il gelato,io e te

E fermarsi per un bacio

Mezzanotte poi le tre

Quanto sonno a retrato,io e te.

Io e te, io e te

Non è solo far l’amore

E non è,e non è

solitudine e dolore

È amicizia e calore, io e te.

Al calare di ogni sera ci sarò

Cavalcando lune piene, Ti amerò

Quando infine sulle aurore

Un segnale tuo vedrò

Raccogliendomi nel cuore-Ti amerò 

Ti amerò, ti amerò

Perché sei cosi importante 

Ti amerò, ti amerò

Ogni volta, ogni istante...

Tararaira raraTararaira rara 

Da vicino più distante-Ti amerò.

http://www.youtube.com/watch?v=-5VLjKHAWpo

      Miguel Bosé

Pèrquè defineix perfectament l'amor viscut dia a dia, tal com és el 

caminar junts, lliure d'enamoraments inicials i ple d'amor veritablement humà.

Uns dies de somni.... ara me'n adone de quant els necessitava ! =)

Rebe**

M'apunte a somiar.........

Plorar i riure a l’hora, suspirar i emetre una rialla, voler quedar-te i tindre unes ganes boges de tornar, parar de sobte o seguir caminant, obrir els ulls o continuar somiant…

Sensacions que em recorren i no em deixen pensar amb claretat. Espirals de colors que em fan sacsejar.

No hi han paraules, sabem que no s’han creat ni es crearan mai mots capaços de descriure tanta felicitat i benestar junt. És tan injust no saber qué dir i a l’hora roman en eixe misteri tanta màgia… perquè d’això es tracta en últim terme, de que les emocions siguen indescriptibles i que els sentiments afloren deixant darrere paraules que ni tan sols s’acostarien vagament a expressar tot allò que per dins ens rossega de gust.

El meu somni, com el teu, també comença un dimecres 4 de Novembre. Una part de mi està ací, en Florència, i l’altra ve hui a visitar-me. Ja és tard, en aquesta ciutat es fa fosc prompte i són ben entrades les 19,30. “ Bona hora per eixir de casa Rebeca! Recorda que no pots fer tard!” em dic a mi mateixa i isc de casa camí d’un somni, el teu somni, un somni de 5 dies.

A Santa Maria Novella m’espera un tren que em durà directe a Pisa. El viatge, malgrat que és tard i el tren està en total calma, resulta animat per un munt de sensacions interiors que no deixen buit ni un racó del meu cos. Mire a la gent, observe a qui viatja amb mi… tots ells callats, mirant per les finestres, cadascú amb la seua vida a les esquenes, però totalment aliens al moviment interior que estic sentint, llunyans a entendre que eixa xica del mocador de tons verds que escolta música està radiant perquè espera al seu altre jo.

Experimentar il·lusió per l’arribada, desfici per l’espera, emoció per la visita, nervis pel reencontré, curiositat per les primeres paraules, incertesa per les novetats, ganes pel tacte d’un abraç,… vos assegure que tot això es pot sentir conjuntament dins d’u mateix... i sí,cert és, sents que vas a explotar… a explotar de felicitat!

Espere. Menge uns sandvixos de mortadela als que no preste cap atenció, pele unes mandarines a les que no els senc ni el gust… i perquè? Perquè els nervis augmenten, va acostant-se l’hora i sols pensé: que arribe ja, que arribe ja, que arribe jaaaa!!

I sí, malgrat que eixos minuts es fan eternes hores, al final el moment que desitge es fa realitat…. Em plante en “arrivi”. Veig que la porta opaca s’obri i observe curiosa i intrigada com comença a eixir la gent carregada amb maletes… “on està? Tarda… li haurà passat algun contratemps d’última hora??...” i de sobte, quan la irracionalitat comença a fer-me pensar coses sense cap sentit, veig un cabet , una cara amb ulls blevets que camina, que ve xarrant entre alegre i nerviós amb una altra dona, que s’apropa a la porta d’eixida… ELL. Em somriu i li somric. Li regale eixe abraç que tants dies duia prometent-li i de sobte em senc tan bé, tan com en casa…tan arropada…immensament feliç.

Moltes voltes, abans d’anar-me’n d’Erasmus, solia dir a la gent que estime que trobaria a faltar el tacte… temps després, amb el pas dels dies, he descobert quan cert era allò que deia en setembre.

I és que allí, plantada enmig de la gent i abraçada a tu vaig sentir que havíem guanyat la partida a la distància que havia anat posant-se entre nosaltres perquè, malgrat que al llarg d’estos 45 dies t’he sentit tan a prop com sempre, és cert que un abraç ens xiuxiueja a l’orella “sí, és com abans, res ha canviat”.

L’anada en autobús camí a Florència és un continu de somriures, mirades i paraules que intenten expressar com estem, com ens sentim… ho aconsegueixen un poquet però els dos sabem que el que tenim per dins és més intens, molt més.

Després, com bé dius, Via di Bardi… i comença l’aventura.

És cert, encara que passàrem hores i hores intentant contar tot allò viscut no arribaríem tan sols a expressar un 1% del que els nostres cors han sentit aquests 5 dies… aquesta és la màgia de la que parlava més amunt: la màgia de l’emoció.

El meu somni parla de recuperar un pijama amb olor especial, d’una panxeta suau, de rialles en un llit, de converses a totes hores, d’un desordre d’habitació que m’encanta, d’un mirador amb sabor a iogurt de fresa, d’unes esglésies amants de la cervessa i la dolça nutella, d’unes madalenetes “plum cake” que ens encanten, d’un llit estret però que em fa dormir més bé que mai, d’una pasta carbonara que dijous va tindre un gust especial, d’un desdejuni amb vistes a Santa Croce, d’una Signoria amb mil angles fotografiats, d’un Duomo exhuberant impossible de veure sencer d’un cop de vista, d’una torre renaixentista mora, d’un mercat amb olor a pell, d’un arc de la República que somiem, d’un carrousel de pel·lícula, d’una flor que ens diu bon dia en obrir la porta, d’una expedició espeològica a una cúpula, d’una cara de caricatura, d’una guitarra que hipnotitza a Signoria, d’una festa amb sabor a limoncello, d’una focaccia als Ufizzi, d’un spresso amb vistes al Duomo i amb taceta de regal, d’unes trompetes estridents, d’una biblioteca descoberta, d’una nit piruleta fiorentina, d’un wafel i un crêpe a mitges, de la millor pizza 4 stagioni del món mundial, de besets amb vistes al Ponte Vecchio, d’un pic-nik vora una torre Pendente , de sobrets i sobrets de sucre, de comiats que són un fins ara…………. De tu i de mi…dels dos i d’un.

Ara recorde perquè estic fora del comú…. Perquè és, simplement, meravellós!

I perquè ahí és on vull estar si això significa viure més moments com els que han omplit aquests dies a Florència.

Ja és 9 de noviembre i has de tornar a casa, amb un nuc a la gola que amaga llàgrimes de melàngia camine camí d’un tren que em resulta sorprenentment buit….aleshores, entre la melanconia i l’enyorança pensé en tot allò viscut i somric. Estic desperta? Estic dormint? Res importa… sóc feliç… perquè una vegada més ho HEM aconseguit!

Ara... un "mal benestar"... sensacions entrellaçades però vençudes per la força de l’estima demanen tornar algún dia als racons secrets amagats de la ciutat que ja tenen nom propi .

El somni sols ha fet que començar i sí, accepte eixe bitllet al teu costat.

A fi de comptes, això és la vida… i que és la felicitat? Deu ser el que estic experimentant.

Rebe** (amb bitllet al teu costat...)

Algú s'apunta a somiar despert?

Estic a dalt d'un avió. Mire per la finestra i un sòl mullat i fosc em diu que és hora d'eixir volant d'allí -mai més ben dit-. El meu cap em diu que és l'hora, que és hora de tornar a ma casa, és hora de tornar a la "terreta". Front a aquest, el meu cor diu que no... que és hora de baixar, fer un espectacle pel mig de l'aeroport i tornar al costat de la meua joia i tornar... tornar a somriure! Massa tard, l'avió ja vola. Llavors, què fer? Em trec de la butxaca uns papers escrits amb lletra granadina i suspire una vegada més. Em parla de llops, de roses, de domesticar... em fa somriure. Quan acabe, em recolze al costat de la finestra que mostra una ciutat plena de llums i, en eixe moment, tanque els ulls i comence a somiar:

Durant cinc dies he viscut una experiència única. Realment no tinc paraules per descriure-la, ni tan poc per descriure eixe somni, del qual us estic parlant... però intentaré escriure alguna cosa, perquè ho necessite i perquè vull.

Us ha passat mai que uns nervis, uns temors, unes preocupacions desapareixen per moments? Com si algú, no sabem qui, ens ho elimine de dintre sense avisar? A mi, sí. Això va ocòrrer un dimecres de novembre. Després de fer tràmits, en el meu somni, pujava a un avió en direcció a la ciutat amb la torre amb més mals fonaments de la Història. Al costat d'una simpàtica dona, què mai podria oblidar, el meu somni aterrava i es dirigia a la "uscita". Entre els cabets que allí estaven... ella. Tants dies sense veure-la i ara, en el meu somni, la veia clara i guapa com sempre. L'abrace. M'abraça. Sóc feliç. Sóc immensament feliç. Però el meu somni continua...

Viatge amb bus fins a la ciutat que m'acolliria... viatge fins Florència! Ja estic ací bella ciutat italiana, a tu que fa uns mesos t'escrivia cartes. Després, tot passa... a la meua dreta, Santa Maria Novella, a la meua esquerra, ella. Caminem per la nit. Estem junts, de nou. Respire. Estic en Florència, i estic amb ella. Arribem a Via di Bardi... i ara sí, comença l'aventura!!!

Un palau serà la casa. Una ciutat purament artística, purament Art, serà la meua aliada. I, per vincle, vincle en comú... et tinc a tu!

No vull fer-me pesat, ja que els somnis són lleugers i fàcils de recordar quan ens despertem. El meu somni està ple de moments amb un somriure a la boca, ulls que s'emocionen, rialles inesperades, cors oberts de ple, sentiments flotant per cada racó d'ells... I és que el somni us podria parlar d'un doumo per morir-se amb els ulls oberts, d'una cúpula de pujada perillosa, d'unes esglésies que amaguen cervesses o sandwitxos de nutella, d'uns gelattos meravellosos, d'imitacions de pel·lícules, d'un llit ple, d'uns capuccionos sincers, d'una signoria mil vegades fotografiada, d'un porcellino amb un nas molt suau, d'un racó amb tres arts, d'un David, d'un Miquel Angello, d'unes galetes vespertines, d'un sopar què mai oblidaré, d'uns supermercats amb música castellana, d'una nit spacial, d'un granadí de cognoms compostos de difícil oblit, d'uns souvenirs accidentats, d'un pont de pel·lícula, d'uns carrers amb màgia, d'unes vistes d'impressió, d'unes fotografies nombroses, d'unes nits tedres, d'uns dies dolços, d'uns moments únics... d'un viatge impossible de descriure!! Perquè us podria parlar de tot això, i alhora, no us estaria dient res... Sols diré una cosa: el meu somni té un rostre, i eixe és el teu perquè una vegada més ho has aconseguit.

El meu somni no vol acabar. De fet, no acaba... perquè, com moltes vegades, mentre dormim, un fantàstic sacseig ens desperta, tal vegada algun "espasmo" o el soroll d'una porta tancar-se, i aleshores ens pot ocòrrer dues coses: el nostre somni s'ha acabat... o... ESTÀVEM SOMIANT DESPERTS!!!

Jo he estat somiant despert durant cinc dies... i, done la meua paraula, de que tornaré a fer-ho! Perquè aquesta vida està plena de racons per descobrir, a la vora d'un riu o a la vora d'una vela, i jo els vull conèixer tots.

Desperte. Obric els ulls. Estic en València, en l'aeroport de Manisses. Sembla que siga ahir quan passejava per ací en busca d'una porta D13 què resultà ser C7.

Tal volta ningú em comprenga. Tal volta estiga boig... gràcies! La bogeria és màgica. Els somnis també ho són...

Agafe el metro direcció "Amistat". Ací acaba el meu viatge... el meu somni no ha fet més que començar i, mira per on, tu tens un bitllet al meu costat.

Gràcies Rebe. Perquè amb tu... em senc més fora del comú.

Com em sentiré? No tinc paraules!! Anem a dir-li...

Jordiec, feliçment somiant

20 de Abril......

Acabe d'arribar a casa... farà escassament horeta i mitja que estic ací a Via di Bardi, 16. En arribar he dinat perquè ja estava la pasta en taula i després, amb un bon capuccinet a la panxa, me'n he vingut corrent a actualitzar el blog. El motiu... vosaltres.

La cosa ha començat en eixir de classe... he agafat la meua bici moraeta i he fet camí cap a casa entre els bots dels adoquins de via Campofiore. De sobte he recordat que havia de passar per Standa (el supermercat al que solem anar) a comprar unes birretes i alguna cosa saladeta per menjar ja que esta vesprada ens anem a berenar a Santa Maria Novella. He parat, ho he comprat i en eixir i tornar-me a posar dalt de la bici per anar dinar he obert la butjaca de Doraemon, el bolsillet màgic de Kitty i he vist que tenia l'ipod allí dins. Després d'un mes d'aventura la meua germana em portà el "cable per connectar-lo" divendres passat i per fi l'havia carregat i estava llest per funcionar. Ja l'havia provat dilluns i m'havia deleitat amb cançonetes vàries les quals em recordaven a diferents persones i diferents moment. Hui m'abellia escoltar-lo de nou.

Aleshores me l'he posat a les orelles i li he donat al play. Sorpresa!! sonava la cançó que tant m'agrada, aquella que quan fem sopars al pis i gravem un cd sempre s'inclou com la meua. La que sempre posem dijous i ens alegra, la que escoltem quan eixim de festa.

I en sentir les primeres notes m'ha aparegut un somriure a la cara. Era genial... dalt de la bici, la compra a la canasteta, el solet brillant, el ventet pegant-me a la cara, els carrers de Florència i eixa cançó sonant. En eixos instants he pensat en vosaltres i m'he dit a mi mateixa: "qué més es pot demanar?"

He girat pel primer cantonet a la dreta perquè dóna a un carreret estretet i poc transitat (ideal per anar en bici) que desmboca a Santa Croce. La gent que ha vingut ací ja sap que és un dels meus llocs preferits... l'ambient que allí es respira és màgic per a mi. En arribar a la plaça he alçat el cap per veure l'esglesia. Li pegava el sol i estava especialment bonica, després m'he girat per veure la plaça amb alguns turistes però sense excessos, amb bohemis pintant, amb les terrassetes obertes, amb més bicis, amb eixa vida que té la ciutat. Continuava sonant la cançó... he pensat amb eixos dijous bojos a Betty Pop, l'emoció que ens recorre quan sentim que la posen, els bots que peguem quan la ballem, la il·lusió que desprenen els nostres gestos, la vida que desbordem. I he tornat a pensar en vosaltres i m'he alegrat en saber que vindreu a visitar-me.

Eixes notes m'han alegrat el matí i vosaltres heu alegrat els anys que he passat en València. Perquè sabeu que sense cadascuna de nosaltres el nostre piset, Cardenal Benlloch, els dies de festa, les cervesses al centre, les vesprades de biblioteca, els berenars, els cafenets de després de dinar, i un milió de coses més no hagueren segut com han segut: úniques.

Així que avui per esta cançó que desperta el meu bon humor. Per la que em recorda a vosaltres i a la vida en València. Perquè m'ha fet sentir-vos més a prop meu xiquetes.

Florència vos espera prompte... jo vos espere !! =)

Rebe**

Lídia i Rebeca... Nutella i Pera a Florència

Divendres va amanèixer plutjós a Florència... sí, la veritat és que ens han comentat que la pioggia visitarà bastant la ciutat a partir d'ara.... eren les 8 del matí i arribava a l'estació de Santa Maria Novella per agafar un tren que em portaria a Bologna... i perquè?? perquè a les 15 hores aterrissaria un avió on aniria el pendonet de la meua germana!! SÍIIIII Lídia venia a visitar-me!! Venia a veure'm a mi, la seua tati volguda (jejej), a veure la ciutat més bonica de tota Itàlia, aquella on des de fa un mes i tres dies visc, venia a conèixer als meus companys, a visitar tot allò que havia estat contant-li via skype nit rere nit, venia a provar els capuccinos i els gelats, venia a viure allò que estic vivint jo.

La companyia en el tren va ser amena! Sílvia i Cristina anaven a passar el cap de setmana en casa d'un amic "artista" i aprofitàrem les tres per fer el viatge a Bologna juntes i de pas fer un matí de turisme per allí... En arribar la plutja ens donà la benvinguda també en aquella ciutat, esta vegada acompanyada d'una boira bastant densa i d'una humitat que calava fins a ben a dins... però estava feliç, em sentia il·lusionada perquè sabia que a les 15 em trobaria amb Lídia. Les 15 q al final foren les 16,30... hi havia sciopero (o, el q és el mateix, vaga de transports a nivell estatal) però l'espera va valdre la pena quan, entre la plutja, el barull de gent, les maletes i els autobusos, vaig vore a Lídia asomar-se!!! Perdíem el tren, duia una maleta enormíssima pleneta de roba per a mi, feia fred... però no vaig poder evitar tirar-me al coll en vore-la!!

Tot seguit les dos, acompanyades per Cris, Silvia i Javi, correguèrem a l'estació i aconseguírem pujar al tren... no podia començar millor la visita... els 3 ens acomiadaren amb besets a l'aire i les Tatis començàrem el viatge que ens duria a Florència!

En arribar: maletes, bots d'adoquins, plutja, caputxes q no ens deixen vore... i moooltes ganes de parlar, de contar, d'estar juntes!!! Per la nit, primer contacte amb la meua vida ací! Entre un sopar a via De'Bardi amb pizzes, cervessa, ron i accent andalús pogué conèixer a alguna de la gent que forma part d'esta aventura!! Després.... després millor no contar!! Festa, ballar tango amb una escultura, fotos entre arbustos, discoteca space, ron, limoncello de mandarina, bambolles de sabó que surten d'un cucuruxo, 2 copetes de cava, demanar cançons espanyoles q no arriben, ballar i botar a la tarima, més fotos, copes al bolso, zona vip, ulleres d'estrella, mareig, bona companyia, desorientació, ponts de Florència,.... una bogeria col·lectiva deliciosa que em va emborraxar de felicitat eixe divendres nit!!!

I això només feia que començar!! Dissabte ens esperava una matí de dormir per poder gaudir 100% d'una vesprà que vingué endolçada per un cucuruxo de nutella mmmmmmm!! A continuació més visites, més fotos, gaudir d'unes vistes meravelloses des del Michelangelo parlant de les arrels, nova companyia i una visita breu a Santa Croce perquè diumenge ixírem a patejar Florència de dalta baix!! I sí, ho aconseguirem!! Els nostes peus són testig de que visitàrem tot allò que es deu visitar quan aquesta ciutat es visita però.. a més d'això, visitàrem la meua visió, la meua forma de veure Florència, els raconets que m'agraden, allò que m'enamora, les estampes més personals d'aquesta màgica ciutat.

Puc dir que crec que Lídia estarà uns dies sense menjar nutella perquè com saben tots aquells que em coneixen... em xifla el xocolate i clar, la meua visió de Florència havia d'incloure aquest ingredient dolcet.. així que hem gaudit de dolç... però també de salat, de productes típics, de racons inòspits que s'escapen de les mirades turistes més típiques, de capuccinos personals en cafeteries plenes d'encant,... En resum, de tot allò que em fa sentir cada dia que estic en el lloc en el que vull estar!!

Aquest migdia quan ens hem despedit m'he entristit un poc... sempre ocorre que quan més bé ho estàs passant més ràpid passa el temps i aquest cap de setmana m'ha passat rapidíssim perquè l'he compartit amb tu. Ha segut com un intercanvi de personalitats i costums perquè tu has conegut als meus companys i ells t'han conegut a tu, a eixa persona tan especial, autèntica i única que és la meua germana!

Quan tornava amb l'autobús he estat recordant tot el que hem viscut... les fotos curioses acompanyades de rialles, les caminates descobrint carrers desconeguts, moments al teu costat que m'han fet soltar una llagrimeta...

D'ací poc més d'un meset tornaràs... i tornarem a viure Florència juntes perquè, com t'he dit, té un sabor especial quan tu estàs... una mescla entre Nutella i pera que la fan ser molt més màgica a l'hora que totalment autèntica.

Rebe**

Xocolate amb bona companyia.... recepta màgica!!

El xocolate endolça la vida... per tots és sabut que ens dóna al paladar una sensació de benestar ideal. Té sucre, cacau......pot tenir llet o no tenir-ne, pot dur ametles o avellanes, ... però no sols inclou aquests elements... vos dic jo que no... perquè aquest diumenge he descobert que el xocolate du dosis d'altres cosetes que ens poden permetre gaudir de moments feliços.

Per a mi el xocolate de diumenge duia amistat, duia comprensió, duia fred aminorat per la calor dels companys, incloïa tendresa, abraços, gestos amables d'aquells que vingueren a passar junt amb mi el dia en Perugia. El motiu: la festa de l'euroxocolate!!

I és que el xocolate va ser l'excusa per descobrir una vegada més la sort que he tingut amb la gent que he conegut ací....

Feia fred ,mooolt de fred, un fred que els guants i la bufanda no aconseguien aminorar quasibé gens ni mica. Faltava roba per totes bandes, teniem els peus gelats, el nas roig i les mans perpètuament a les butjaques....però els abraços d'ells, dels companys, ajudaven a entrar en calor i ho aconseguien molt més ràpid que ho pot fer una bufanda o uns guants calentets. Eren abraços comuns, tots junts, apegats uns a altres,per transmetre'ns calentoreta i sentir-nos millor. Eren jocs enmig del carrer, en cercle, observats per la gent curiosa, fent l' efecte dominó, botant, rient!!

Perquè el xocolate amaga darrere d'eixa textura cremosa i eixa oloreta que enamora un secret... el secret de que si és menjat amb la gent que tens al costat, et permetrà sentir-te viu, recomfortat i a gust.

Peruiga estava pleníssiiimmaa!! Érem una mar de gent invaïnt els seus carrers curiosos per veure els centenars d'estants de xocolate de diversíssimes marques, sabors, procedències i aromes. Xocolate i més xocolate de totes les formes que es puguen imaginar. Menjàrem pastís de xocolate i melmelada, beguérem un xocolate calentet d'avellana, saborejàrem una tableta deliciosa, tastàrem una bomba rellena de nutella, esperàrem fins aconseguir unes virutes de xocolate pur que es desprenien d'una escultura de xocolate i que unes xiques s'encarregaven de dipositar en bossetes per repartir-les entre el públic... en resum, golosejàrem com feia temps que no ho feiaa!!

Però em quede amb eixe fons que té el xocolate, amb eixe poder... el de convertir-se encara en més dolç, el de fer-me sentir encara més bé quan el deguste amb gent tan genial com la que aquell dia gaudia amb mi de la dolçor del cacau.

Ara prova-ho tu.... pren trosset de xocolate.. el que siga, no importa marca tamany ni color... seu al costat de la gent que et fa sentir bé i ara sí, dona-li un bon mos... veuràs com la dolçor es multiplica i el benestar que sents és únic. Acabes de descobrir el poder del xocolate.

Rebe**

A te.... =)

A TE -- JOVANOTTI

A te che sei l’unica al mondo
 L’unica ragione
 per arrivare fino in fondo
 Ad ogni mio respiro
 Quando ti guardo
 Dopo un giorno pieno di parole
 Senza che tu mi dica niente
 Tutto si fa chiaro
 A te che mi hai trovato
 All’ angolo coi pugni chiusi
 Con le mie spalle contro il muro
 Pronto a difendermi
 Con gli occhi bassi
 Stavo in fila
 Con i disillusi
 Tu mi hai raccolto come un gatto
 E mi hai portato con te
 A te io canto una canzone
 Perché non ho altro
 Niente di meglio da offrirti
 Di tutto quello che ho
 Prendi il mio tempo
 E la magia
 Che con un solo salto
 Ci fa volare dentro all’aria
 Come bollicine
 A te che sei
 Semplicemente sei
 Sostanza dei giorni miei
 Sostanza dei giorni miei
 A te che sei il mio grande amore
 Ed il mio amore grande
 A te che hai preso la mia vita
 E ne hai fatto molto di più
 A te che hai dato senso al tempo
 Senza misurarlo
 A te che sei il mio amore grande
 Ed il mio grande amore
 A te che io
 Ti ho visto piangere nella mia mano
 Fragile che potevo ucciderti
 Stringendoti un po’
 E poi ti ho visto
 Con la forza di un aeroplano
 Prendere in mano la tua vita
 E trascinarla in salvo
 A te che mi hai insegnato i sogni
 E l’arte dell’avventura
 A te che credi nel coraggio
 E anche nella paura
 A te che sei la miglior cosa
 Che mi sia successa
 A te che cambi tutti i giorni
 E resti sempre la stessa
 A te che sei
 Semplicemente sei
 Sostanza dei giorni miei
 Sostanza dei sogni miei
 A te che sei
 Essenzialmente sei
 Sostanza dei sogni miei
 Sostanza dei giorni miei
 A te che non ti piaci mai
 E sei una meraviglia
 Le forze della natura si concentrano in te
 Che sei una roccia sei una pianta sei un uragano
 Sei l’orizzonte che mi accoglie quando mi allontano
 A te che sei l’unica amica
 Che io posso avere
 L’unico amore che vorrei
 Se io non ti avessi con me
 a te che hai reso la mia vita bella da morire, che riesci a render la fatica un' immenso piacere,
 a te che sei il mio grande amore ed il mio amore grande,
 a te che hai preso la mia vita e ne hai fatto molto di più,
 a te che hai dato senso al tempo senza misurarlo,
 a te che sei il mio amore grande ed il mio grande amore,
 a te che sei, semplicemente sei, sostanza dei giorni miei, sostanza dei sogni miei...
 e a te che sei, semplicemente sei, compagna dei giorni miei...sostanza dei sogni...

http://www.youtube.com/watch?v=FSea1YPxK1c&feature=fvst

Perquè és la primera cançò que senc en italià des de l'inici de l'aventura,

perquè un curs d'italià pot tornar-se divertit, curiós i amb sentit en sentir-la, 

perquè persones desconegudes, companys d'altres països erasmus, cantem junts aquestes notes per aprendre i tot té altre color, 

perquè és genial tenir persones com la que anomena la cançó, persones que sigues on siguen, continuen donant-te el seu suport incondicional, la seua estima i  la força per seguir endavant.

Gràcies............... a te.

Rebe**

Primer dimecres de bici, classes i italià

Avui dimecres de boltes amb bici.......... i és que ací la senyoreta que tenia classe a les 11 ha arribat una hora tard... i perquè?? perquè el sentit de l'orientació se'n ha anat hui de viatge a altra ciutat.

Però com es sol dir, al mal temps... bona cara!! i és que malgrat que he estat a punt de ser menjada per cotxes i cotxes que venien per tres carrils d'una avinguda enorme, malgrat que he vist la meua vida passar amb fotogrames en blanc i negre, malgrat , malgrat que he preguntat a més de 7 persones i sols una d'elles m'ha conduït a la facultat... malgrat tot cal somriure!!

Tot ha començat quan he agafat una avinguda només creuar el pont que no era la que tocava. A partir d'ahí caos i més caos, cotxes i cotxes, sol i calor, la bici, bots i voreres de pam i mig, barreres arquitectòniques vàries, carrers que no s'acaben... de sobte mire i veig que quasi bé me'n havia eixit del mapa!! Però no passa res, perquè com ja va sent habitual que descobrisca en la meua estada erasmus, sempre hi ha una bona persona que acaba guiant-te pel camí correcte. Així que, després d'estar una hora dalt de la bici amunt i avall i d'haver suat la gota (això que ací ja comença a fer un fretorro digne de vore) he arribat a classe ( una hora tard, ja s'ha dit)

Allí la meua sort ha començat a canviar.... he entrat a una aula enorme amb uns 100 alumnes que escoltaven les explicacions de la professoressa Giangrasso. I entre tots eixos cabets n'he vist un que em resultava familiar. I és que Marco, l'italià company de pis dels Frans, estava allíii!! Així que m'ha explicat un poc com va a desenvolupar-se l'assignatura i m'ha oferit la seua ajuda, cosa que ací s'agraeix molt, sincerament :)

Després de tornada a casa ja he aconseguit agafar el camí correcte i en quinze minutets m'he plantat en via Bardi, on m'esperaven uns deliciosos fussilli a la carbonara que Gonzalo, amb molta gràcia, m'havia preparat. Amb l'estòmac ple d'eixe menjar suculent ho he vist tot d'altre color i a les 16 m'he dirigit de nou a la facultat... m'he tornat a equivocar, esta vegada d'edifici, però al final he encertat i he gaudit de la primera classe d'italià. Mare meua... hi ha nivell.. però bo, poquet a poquet aniré aprenent!! De moment entenc tot el que em diueeenn!! i això ja és per celebrar jejej

Cal dir també que dilluns nit tinguérem la primera festa en casa... el motiu: l'aniversari de Fran2 (Francesco per als amics!!) Fou genial! Li organitzàrem una festa al més pur estil anversari de xiquets!! Amb globus, un cartell gegant, sandvixos, truita de creïlla i cebaa (mmmmmmmm) , palletes amb fruitetes de paper, gots de colors, i nosaltres els seus companys erasmus, com a companyia!!

Hi hagué bromes, sorpreses, regals, cançons d'òpera cortesia de Luiggi (un dels seus companys de pis italians), sevillanes, balls, fly me to the moon, fotos, menjar, beguda i rialles!!

A partir d'ara haurem d'anar despedint-nos de Santa Croce, el nostre mític lloc per eixir totes les nits a beure, i ho haurem de substituir per les cases i llars de la gent ja que el fret s'ha presentat ja ací en Florència i sembla ser que no ens abandonarà.

Un dia més d'erasmus.... una foto més al record!

Rebe**

Duets a la vora de la Fontana de Trevi

Sempre hi ha coses que contar... tota persona té algo que dir... i aquestes experiències es multipliquen per infinit si d'un erasmus parlem! Malgrat tot són tantes les coses que visitar, tantes eixides, tants nous companys, noves rutes, nous destins, nous carrers, nous menjars, ..... que de vegades falta temps per tenir un ratet tranquil ideal per escriure.

Ara bé, hui, després d'una setmana molt mogudeta, tinc un moment de calma per plasmar un poc més d'aquesta "maleta" que a poc a poc va omplint-se de vivències úniques.

Avui escriuré per parlar del poder d'una presència propera...del que suposa una visita d'un membre del teu cercle, d'una injecció de força i ganes.

I la primera persona, aquella que enceta la llista de visites i encontres dels meus a Itàlia és un baríton ple de ganes. La ciutat eterna ha segut el lloc, la vesprada el moment, un concert de cor el motiu i l'amistat el vincle.

Però bo, comencem pel principi perquè això permetrà entendre millor tota aquesta bogeria que ha segut el primer viatge erasmus. I és que aquest cap de setmana hem estat a Roma!!! Sabent que alguna personeta propera a mi anava a estar el segon cap de setmana per aquelles terretes del centre d'Itàlia vam organitzar un viatget. Diuen que riure dóna anys de vida... no sé si això serà del tot cert però, si així fóra, crec que després d'aquesta escapadeta de cap de setmana hauré guanyat algun anyet que altre perquè ha segut una rialla contínua. Els companys cada vegada estem més units, compartim quasi bé tots els moments del dia, la confiança augmenta a ritme increïblement vertiginós, les persones s'obrin, destapem qui som i riem! Riem i riem sense parar!!

D'aquests dies hi ha centenars de fotos, anècdotes que encara ara em fan riure,... Però d'entre tots aquests destaque un moment... el moment d'estar a mitja tarda asseguda junt a dos companys a la fontana de Trevi, sentir el mòbil i conèixer eixa veu que et diu: ja et veig! I de sobte rebre un abraç incondicional! Eixa sensació és genial!! Sebas, el baríton de mis amores, és qui em dóna eixa abraçada... eixa injecció de força! I pot ser sonarà extrany o fins i tot exagerat però sols cal estar ací 3 setmanes per percebre com les coses es magnifiquen, com aprens a valorar el que tens, d'on vens i qui forma el teu cercle.

Després, un cappuccino a la vora de la Fontana amb converses entretallades, mil coses que contar i poc de temps perquè d'ací una estoneta, a les 19.30 comença el concert.

És difícil descriure la sensació que vaig sentir al llarg d'eixa horeta que durà aquest. Sentir-te arropada pels companys erasmus que han vingut perquè saben que per a mi és important, veure a Sebas entre el cor cantant, conèixer altres rostres entre el repertori, una esglèsia xicoteta i encantadora de Roma, veus meravelloses... i cançons en Valencià.. un trosset de la meua terra, de les meues arrels! Una mescla perfecta que arribà en alguns moments a emborraxar-me de plaer!

Vaig ser feliç.. i vaig continuar sent-ho tota la nit i tot aquest matí perquè la mescla va ser perfecta. Uns companys que acolleixen plenament a un amic i un amic que posa de la seua part per integrar-se.

Cançons i més cançons, duets a la vora de la Fontana observats per la gent curiosa i una netejadora que deixa la granera un instant per parar-se a escoltar, xarrades, bromes, gràcies, carícies, pallassades, accidents graciosos, cervesses que agraden o no però que esta nit fan bon gust.....

Aquesta vesprada, en despedir-me en el metro de Sebas he sentit una melàngia feliç... sí, sona contradictori però eixe és el sentiment que he tingut. Melàngia perquè em despedia del trosset de cercle que havia estat amb mi al meu nou destí, felicitat perquè ha suposat una espentadeta, un "endavant" amb l'aventura.

Ah! se m'oblidava....Gràcies a tu també per estar en la meua vida =P

Rebe**

Lluny i a l'hora al teu costat =)

Avui és el teu dia... avui fas 18 anys Lídia!! I encara que estiga ací en Florència, estic al teu costat en aquest dia tan especial perquè sempre ho hem estat i ara, malgrat la distància, continue estant-ho.

Saps que quan érem xicotetes anàvem entre les baralles i les rialles, però sempre juntes!!! Entre nines i joguines anàrem creixent i ara compartim altres coses igualment divertides. Però som nosaltres dos, les mateixes, Rebeca i Lídia, germanes! Això q ens uneix, aquest vincle, no el trenca res, no el canvia res perquè és fortíssim.

Cadascuna és diferent, té els seus gustos, les seues aficions, les seues amistats... a cadascuna li agrada menjar una cosa, vestir de determinada manera i escoltar un tipus de música.. però a l'hora compartim mil moments i sentiments! Per això ara estic amb tu, i d'ací dos setmanetes llargues vindràs i et mostraré tot açò q estic vivint, aquesta ciutat i la seua gent! Ho voràs amb els teus propis ulls... podràs comprovar quant d'encant té Florència!! I saps? estic pensant que anirem a una pastisseria, menjarem un trossot de pastís, cantarem "aniversari feliç" i bufarem les veletes juntes!! Perquè tens 18 anys, hui eres major d'edat.. però entre nosaltres realment no canvia res... continuarem parlant en converses de nit, cantant cara l'espill, ballant un dissabte, prenent un bombó, rient juntes...

Disfruta del teu dia tati, perquè 5 d'octubre fa 18 anys que per a mi té un sentit molt especial... és un dia gran.. el dia en que la meua germana fa anys!!

Ens veiem ben ben prompte per estes terres italianes!!! T'estime molt tati!! =)

Rebe**

PD: graciosa&granosa ^^*

"Torre Pendente"

Ahir dissabte, primera excursió!! El destí: Pisa

En alçar-nos, una horeta de tren i directes a Pisa. Allí hi ha poquet per veure, la veritat, però com que estem tan propet havíem d'anar a observar que es coïa per allà!! És clar que la foto en la torre inclinada és obligada quan d'aquesta ciutat parlem i nosaltres, com no podia ser menys, no ens en férem ni 2 ni 3 sinó que inventàrem milers de postures per immortalitzar el mític campanar.

Després de dinar en una pizzeria xicoteta propera, ens posàrem a caminar fins arribar al complex que forma tant la famosa Torre com el Duomo i el Baptisteri. Allí, a la sombra de la torre i damunt d'una gespa verda ens gitàrem un ratet a parlar i a descansar. El cel estava blaaau blavíssim i uns nuvolets blancs l'engalanaven suaument! La torre que tantes voltes havia vist en postals, llibres era la que ara em feia ombra, la que estava davant de mi ara, la que ens permetia gaudir d'una vesprada de rialles, fotos i més rialles.

Perquè si una cosa està havent en Florència són rialles!! Rialles de tots aquells que hem lluitat per viure una experiència com aquesta i que ara, deixant darrere inconvenients, pors i adversitats, ens obrim a ella per gaudir-ne plenament. Quan vens ací trobes de tot un poc, t'asustes i t'envalenteixes, veus mil coses, te'n agraden molt unes i te'n xoquen bastant altres... però d'això es tracta: de triar allò que ací et farà feliç! I aquest és un encant més que té l'erasmus i que ahir vaig poder pensar en Pisa mentre tancàvem tots els ulls i respiràvem allò.

Perquè no ha hagut un sol moment en el que haja dubtat de que açò és el que vull ara, perquè clar que hi ha moments de melàngia però aquesta melàngia és lògica i passagera! Tots la tenim, hui tu i demà jo, crec que a tot erasmus el visita en algun moment perquè allò que tens, d'allà on vens i la gent que estimes no deixa d'estar present MAI, per molt lluny que ara estigues..... però ajuda saber que quan tornes, aquells que vertaderament t'estimen continuaran al costat, com si no haguera passat el temps!! Això dóna tranquil·litat i ajuda a viure encara més plenament l'erasmus.

A més, compensa tant el que ací estem vivint junts!! He tingut molta sort, moltíssimaaa!! Els companys són uns cels i el companyerisme impera en cada pas que dones!! Som molts i el cercle és ample però hi ha uns pocs que van convertint-se en els pilars humans sobre els que va conformant-se aquesta aventura. Perquè açò és l'aventura, açò és l'eramsus i dubte que hi haja un lloc més bonic on viure-lo perquè és cert i no vos enganye quan vos dic que Florència és màgica, única i especial!!

Rebe**