dimarts, 15 de desembre del 2009

GRAZIE MILLE RAGAZZI =)


PARA ANA, FRANCESCO, FRAN, CRIS,SILVIA, MARÍA Y GONZU.

Esto es un sueño, mi sueño, un sueño ambientado en una ciudad de cuento, calles adoquinadas, luces y tiendas, monumentos bellos, casas encantadas, jardines verdes , cielo claro y con nubes, tiempo de sol y lluvia, tierra de calor y frío, españoles e italianos… erasmus… y entre ellos… 7 personas brillantes: vosotros.

Es un sueño que se cuenta con risas y sonrisas… que tiene sabor dulce, que huele a café, que sabe a pasta, que contenta y emborracha de placer.

Este sueño habla de desayunos con vistas a nuestra Santa Croce, de comidas para 8, de pasta con tomate, atún y queso, de conversaciones que duran horas y horas. Habla también de meriendas con sabor a capuccino calentito acompañando siempre de dulces, de repostería varia que sale de vuestras manos, de galletas y bizcochos, de tortitas con nata y chocolate, de trufas caseras, de pastelitos varios, de cafés que se convierten en ron que ameniza ratos de cartas. Habla también de noches comunes, de ensaladilla, tortilla, pollo o empanada… de fiestas con borracheras graciosas, de guías y guiados, de amigos invisibles, de reyes y presidentes mentirosos que viven en pirámides de cartas…

Y así, mientras se comparten tantos ratos se cuentan historias, y con este ir i venir compartimos momentos que se suman para terminar conformando una aventura única.

Hoy es 15 de diciembre… mañana vuelvo a nuestro país para pasar las Navidades en familia, rodeada de mis amigos, de mi gente… estoy contenta, ilusionada y feliz! Llevo casi tres meses aquí y percibo que necesito volver, aterrizar, pisar suelo y reponer fuerzas. Pero es extraño porque al mismo tiempo siento que mi sitio está ahora aquí, con vosotros, compartiendo mañanas y tardes, fiestas y despertares, paseando en bici o andando, quedando en el Duomo o en Santa Croce… me siento dividida…

Hace poco más de media horita que nos hemos dado un abrazo de despedida… y estoy contenta y triste. No he podido evitar que saltasen unas lagrimitas y cuando volvía a casa con la bici he tenido la sensación de que se me escapaba el tiempo. No quiero que pase esto, no quiero despertar del sueño… porque a veces es duro y todos lo sabemos, porque hay añoranza y se echa de menos… pero la compañía y la unión nos permiten ganar la partida y salimos vencedores con una sonrisa.

Necesito volver con los míos pero os necesito a vosotros... porque aquí sois mi gente, sois mi pequeña-gran familia Erasmus. Porque en realidad Firenze tiene esta luz debido a que estáis conmigo. Y se que sin vosotros sería diferente... porque no es la ciudad sino la gente, mi gente, cada uno de vosotros y los siete en conjunto. Porque todos me habéis enseñado algo, cada uno de vosotros me ha aportado una cosita que me está haciendo crecer como persona. Porque el Erasmus, más que una experiencia a nivel académico, es una experiencia a nivel humano.

Es sorprendente ver como se aceleran las relaciones personales aquí… la confianza se acentúa hasta límites que ni hubiera imaginado,… los miedos y temores dejan paso a manos que se tienden dispuestas a ayudar. Es sorprendente lo rápido que va todo, es irreal, es mágico… en definitiva es, como hablamos siempre, una burbuja paralela a nuestra vida.

Parece mentira que ya hayan pasado 3 meses… y es raro porque ha pasado rapidísimo pero a la vez pienso en aquel 23 de septiembre y está lejano… son tantas las cosas que hemos vivido, tantos momentos!!

De pensar que habrá un punto y final me pongo triste… lo sabéis. Porque para vosotros es más llevadera esta despedida por vacaciones… porque volveréis y aún os quedarán muchos meses y con ellos mil historias que vivir juntos… pero para mi es distinto, para mi es un punto de inflexión. Es como si sintiera que el tiempo pasa y quiero atraparlo. Por eso prefiero pensar que con febrero vendrá un punto y seguido… y que aunque dejemos Firenze vendrán otras cosas, tendremos una casa en cada ciudad, nos reuniremos, recordaremos lo vivido y sonreiremos con nostalgia mientras preparamos nuevas aventuras que vivir juntos. Así que acabo de decidir que voy a cambiar la tristeza y las lagrimitas por sonrisas porque nos queda mucho camino que recorrer.

Niños disfrutad mucho de la Navidad, comed los guisos de vuestras mamis, pasadlo en grande con los amigos, pasead por vuestras ciudades, bebed vuestro ron y vuestra cerveza, no comáis pasta sino que hincharos a potajes caseros, vivid a tope cada día, aprended nuevas recetas, saboread vuestras raíces, empaparos de cariño y tacto, salid de fiesta a tope, charlad con vuestra gente, aprovechad cada minuto… y volved con las pilas bien cargadas y con lo ánimos a tope porque nos quedan muchíiiiiiiiiiiiisimas cosas más por vivir.

Mañana volaré a mi casa, me esperará mi gente, mi pueblo, mi vida real… pero vosotros continuaréis conmigo porque ya formáis parte de mi. =)


Este es mi sueño, mi burbuja, mi Erasmus… gracias Gonzu, María, Silvia, Cris, Fran, Francesco y Ana por haberlo hecho posible.


Rebe**




diumenge, 13 de desembre del 2009

fine di settimana amb les XIQUETES........ =)



Són les 19,46…. Tan sols fa tres horetes llargues que vos he deixat en l’estació. Allí, a través del cristal he pogut veure caretes q em mostraven que s’ho havien passat bé, que havien disfrutat, que havien vist ja, per fi, allò que al llarg de quasibé un trimestre havia segut capaç de contar-los un poquet. Una lleugeríssima idea que ara ja coneixen molt millor perquè sí, heu pogut viure 3 dies del que jo he estat vivint 3 mesos.

Ara, en tornar acasa, ja hi ha fotos de les nits viscudes amb vosaltres...d’una nit de divendres una mica boja i d’un dissabte amb sabor a raïm que donava la benvinguda a un any nou fictici però divertit. Fotos i fotos amb una tònica dominant: els somriures!! I és que mireu-les i descobrireu com en totes elles apareguem rient-nos. Raó té la personeta m’ha dit en veure-les que irradiavem felicitat. És cert, no sé vosaltres, però jo he segut immensament feliç tenint-vos ací. A més s’heu portat més que bé amb mi, heu segut agraïdes, esplèndides (fins i tot un poc massa) i comprensives. Heu tingut paciència quan ha calgut (luna de miel, crepúsculo del amor, brisa marina etc.), heu gaudit, heu sabut estar immerses en açò,… i… entre totes aquestes coses destaque el fet que s’hageu integrat amb la meua gent d’ací! Gràcies de tot cor, perquè no he sentit en cap moment la necessitat de fer de pont entre vosaltres i ells, perquè han donat i heu donat, perquè han posat de la seua part i vosaltres heu correspost, perquè hem segut tots un grup, perquè hem deixat a banda llengües i costums per fer un lligam aquests dies que ens ha permés viure junts el que és esta experiencia.

En resum, vos han fet partíceps del que és la nostra vida ací i vosaltres els heu fet partíceps del que som nosaltres.

No sé com expressar quant d’agraïment senc dins de mi! Ara, asseguda al meu llitet mire el “colxonot” on fa res estaveu vosaltres… està buit, blanc, sense llençols, mantes i nòrdics que vos protegien del fred de Florència. No hi ha rebombori, ni maletes pel sòl, ni colors, ni roba… no esteu vosaltres. D’escriure i rememorar allò viscut em fa un nuguet a la gola…però no vull entristir-me.. .esta vegada no! Perquè d’ací tres dies vos veig de nou i sé que vindran mil històries més que viure amb vosaltres.

Així que no vull cares tristes…penseu amb tot el que hem viscut i dibuixeu un somriure!! Perquè els gelats, la pasta, la cervessa, l’aperitivi, el duomo, il forno, Signoria, el David, el campanile, el ponte vecchio, el mirador, space, glamour, el Porcellino, santa croce, via di bardi, el pizzero, els capuccinos,… ja tenen un lloc en vosaltres i perquè ells ja han vist a un grup d’amigues úniques que no han dubtat en agafar un avió i visitar-me.

Perquè necessitava eixa abraçada vostra que em regalareu dijous només baixar de l’autobús, i exes mirades, i eixes carreres, i les converses, …

Gràcies per haver-me regalat tants momentetes guapets estos dies! Perquè després d’estar tant de temps ací necessitava veure-vos, sentir contacte amb la gent que du anys al meu costat, amb les meues amigues de la infància amb les que tantes coses he compratit i amb un sol que he tingut el privilegi de conèixer en la carrera.

Cadascuna és com és però sou excel·lents!!

I sé que tota persona que està ací d’erasmus voldria sentir el benestar que he sentit jo al llarg d’aquests curts però intensos moments!

Mil gràcies per haver vingut a Firenze xiquetes!


Rebe**


PD: la foto... en quant arribeu... elegiu-la i l'adjunte =)

dimecres, 2 de desembre del 2009

Punt d'inflexió.... i continua l'aventura!!





Avui escric de nou…. Després d’un mes de Novembre on han escassejat les actualitzacions sembla ser que desembre vindrà carregadet d’aquestes. Deu ser perquè veig que s’acosta el moment de marxar i senc la necessitat de contar cada coseta que em passa.

I escric des d’una nova situación, des de l’habitació doble en la planta de dalt de la casa. La meua “capelleta” particular de baix ja no és meua i té nou senyor. (i he d dir que ha perdut tot l’encant que jo li havia anat donant al llarg d’aquests dos mesets jeje).

Ara gaudisc d’una habitació més espaciosa, amb dos finestres que em permeten veure el carrer que tantes vegades anomenava quan estava ahí, amb una taula enorme, i amb la companyia de Maria.

Sí, estic ja en l’habitació doble, i no sé perquè però hi ha una cosa dins de mí que em diu que no és bon senyal, que el temps corre i no puc fer res per parar-lo.

Note com vull arrapar cada minut. No em vull quedar en casa veien els dies passar davant meu (mai ho he fet), sinó que vull eixir, respirar, observar i aprofitar tot el que l’erasmus em regala.

Entre els companys comentem moltes vegades que, en visitar un lloc nou, en fer un viatge, mirem per totes bandes intentant fotografiar l’estampa completa mentre repetim a dins nostre “ que no se m’oblide, que no se m’oblide cap detall”.

Però que el rellotge còrrega és inevitable, per això sols queda el reclam de que viuré com vull viure açò, em rodejaré de la gent que em fa sentir-me a gust i visitaré tot el que puga visitar. Menjaré el que m’ofereixen, parlaré de mil converses, somriuré una vegada més i eixiré al carrer a descobrir nous racons perquè, malgrat que hem caminat molt i que hem visitat molts indrets, n’estic plenament segura de que la ciutat continua amgant secrets.

Al principi dèia que no volia acostumar-me a veure el Ponte Vecchio, que no volia veure assomar la cúpula Brunelleschi entre les cases i no sentir res, que volia emocionar-me cada vegada que pujara al mirador… de moment ho he aconsguit perquè quan vaig pel carrer i ella s’asoma curiosa somric, perquè encara em sembla màgic passar per davant de Santa Croce en bici, perquè continue sorprenent-me, … continua sorprenent-me aquesta ciutat.

Sí, escric ja des de l’habitació doble i això marca un punt d’inflexió, la meiat d’un període. Cert. I qué? He aprés a veure la botella mig plena i és per això que pensé que encara em queda una altra meitat que viure. A més se que quan arribe el final no será un comiat perquè senc a dins meu que Florència per a mi no acaba en febrer sinó que s’ha creat una mena de vincle i una veueta dins de mi em diu que tornaré.



Hem d’escoltar als grans quan diuen allò de….Recuerda que el final no empieza hoy……………



Rebe**

dimarts, 1 de desembre del 2009

Una bombolla paral·lela...




Coneixeu eixa sensació de dir... estic en casa, tot em resulta familiar, conec carrers amagats, conec racons plens d'encant, sé on comprar el que m'agrada, sé on menjar-me un gelat exquisit, sé on prendre'm una cervesseta i fer festa, se on gaudir d'un bon café amb amics... doncs eixa és la sensació que ja he aconseguit tenir ací en Florència! Com ja he dit alguna que altra vegada, l'erasmus sembla una cursa a contra rellotge i és per això que s'accelera tot el procés. Al principi, de vegades, fins i tot donava vertígen asomar-se a aquesta aventura erasmus però ara senc que duc el control, que m'he equilibrat, que he fet un bagatge de gent i llocs que em permet dir: aquesta és ma casa. Sí, sonarà extrany, de fet si jo 3 mesos enrere hagués escolta a alguna persona afirmar aquesta frase m'hagués quedat sorpresa i li haguera mostrat cara d'incredulitat.
Però avui puc dir que és cert, perquè malgrat que ma casa sempre serà ma casa, que Gata serà el meu poble i les persones que estime la meua gent, ara ací també em senc com en una casa d'alquiler, una casa que és Florència i que al llarg d'aquests mesos m'ha demostrat que puc acoplar-me perfectament a ella i conviure-hi.
És extrany però l'erasmus es podria definir com una experiència paral·lea a la teua vida real, com un munt de coses que ocòrren al mateix temps que ho fa la teua vida normal per altre costat, com un kit-kat que corre, com una bombolla aïllada de la resta.
Sí, aquesta és una bona definició, i he arribat a ella després de passar més de 2 mesos ací, coneixent tot açò, rebent visites i estant sola, eixint i entrant, dinant i sopant... fent vida normal i a l'hora boja.

És com si al principi et guiaren per un remolí, com si et deixaren caure per un "tobogán" i , en certa manera, veieres les coses passar sense ser capaç d'assimilar-les. Però a poc a poc vas conformant-li un sentit i un trellat una mica més racional dins de la irracionalitat que pot arribar a tenir un erasmus.

Ara veig els Nadals ben a prop, puc sentir ja l'oloreta dels carrers de Gata, puc assaborir ja el gust d'una cervesseta amb companyia d'amcis, puc percebre l'aroma d'un café i un berenar, puc notar l'airet pegant-me a la cara mentre passege pels carreres del meu poble... i estic contenta, estic feliç i tinc mooltes ganes!! Perquè la sensació és extranya ja que no vull que acabe aquesta aventura però senc que en part necessite aterrar per uns dies al meu món real, al meu punt de referència.

Perquè cal saber d'on venim per aconseguir anar o desitgem.... i jo vinc d'ahí, del meu poble, de la meua gent, dels meus racons que no són d'alquiler, que sempre seran meus.

Rebe**



PD: la foto d'una nit inesborrable. La primera que apareix on no es reflexe Florència, però, en certa manera, apareix camuflada perquè eixa nit sentia una curiositat boja d'anar-me'n, un agraïment immens i una felicitat desbordant.